|
ÍNDEX ACTUALITAT CONCEPTES CATISTES DR. CAT I AMICS ZOMBISME COLONIAL PRODUCTES DR. CAT SERVEIS PENSAMENT DR. CAT COLONIALISTES CATALANS
Entrevistes En dr.Cat mai s'ha prodigat als mitjans públics, en part per la seva pròpia manera de ser, en part pel seu ofici (conspirador), en part pel boicot que li va fer la BBC arrel d'un sonat interviu el 1971. Aquestes poques entrevistes ens ajuden però, a fer-nos una idea força clara del seu caràcter i aclareix alguns punts biogràfics fins ara obscurs. Índex d'entrevistes:
Entrevista al Dr Cat a la BBC, l'agost del 1971. (Entrevista recuperada entre les cintes trobades a Hanoi per un equip d'amics del Dr. Cat el desembre del 2002). El famós reporter John Quayne Hughes, va protagonitzar una increïble entrevista per a la BBC amb en Dr. Cat l'agost del 1971 al Vietnam, on s'estava habitualment. L'entrevista va començar malament i va acabar pitjor: un Dr. Cat enfurismat va llençar John Quayne Hughes i el seu càmera a un pou de les coves secretes que brigadistes garrafencs construïen per al vietcong. Tot i que ningú no va prendre gaire mal, la venjança dels media va ser terrible. En Dr. Cat va ser, a partir d'aquell moment, bandejat de tota menció i reportatge i esborrat dels arxius. Cova del vietcong, no gaire lluny d'Hanoi. El Dr. Cat seu a l'ombra, amb xancletes de goma, vestit militar estil xinès, barret de palla cubà, un toscano als llavis i el seu inseparable kalashnikov -en Maurici- ben carregat. En John Quayne Hughes i el seu càmera entren, vestits de safari, esbufegant i suant, darrera d'una bonica guerrillera vietnamita a qui en Dr. Cat fa l'ullet sense que ella ni s'immuti. JQH: Dr. Cat., suposo? -i es posa a riure sol- Fa calor! Dr. Cat: se'l mira força malament- Això és el Vietnam, què vol? Som al tròpic!! JGH: Vostè és un personatge estrambòtic. Es el freaky de la revolució? Dr. Cat (alçant-se): vostè ve a entrevistar-me o a insultar-me? JQH: Perdoni, no el volia ofendre. Tornaré a començar. Quin és l'abast real de la seva proposta sobre la taxa Fanon? Dr. Cat: Les potències colonials han saquejat continents sencers durant segles. La taxa Fanon, desenvolupada per un equip d'economistes de les universitats de Dar es Salaam, La Havana i Hanoi, permet calcular quina és la riquesa robada a les colònies i fixar-ne els interessos. Segons els nostres treballs, el deute extern d'Occident sobre el tercer món és enorme. JQH: Això no li agradaria a la Reina -riu-. Dr. Cat: No gens -no riu-. S'hauria de vendre fins i tot les calces, ben segur. JQH: -indignat- Això és una manca de respecte intolerable! Dr. Cat: La manca de respecte intolerable l'han patida els colonitzats pels britànics que han hagut de patir tota mena de robatoris, vexacions i crims (s'alça). -s'interromp l'entrevista momentàniament- L'entrevista recomença. En JQH du el que sembla un bistec de búfal reumàtic en un ull. JQH: (visiblement irritat) Se l'ha acusat de tercermundisme. Dr. Cat: Els crims més espantosos de la història els ha comès occident. No hi ha paraules per descriure'ls i a més, ha tingut els sants collons de fer-ho en nom de la civilització, la llibertat, Déu, o qui sap què, amb una hipocresia infinita. Em fa vergonya ser occidental. Tercermundista vol dir admirar pobles molt més lliures de crims que els presumptament civilitzats, i jo m'hi trobo bé. Sóc tercermundista. I què? Com a mínim no faig el paperet patètic dels intel·lectuals occidentals que miren de justificar el que no és justificable de cap de les maneres. I que cal reparar. JQH: Pobles tercermundistes han realitzar tota mena de crims. Dr. Cat: Sense dubte. I hi ha hagut potències colonials fora d'occident: la Xina, el Japó, els àrabs. Però la magnitud de la brutalitat d'Occident és incommensurable, no té comparació i a més, com he dit, s'ha fet sota preteses raons morals, el que la fa molt més insofrible. JQH: Parli'ns del seu període africà. Dr.
Cat: Mentre era a la Martinica, amb en Césaire
i en Fanon, vaig entrar de ple en el tema
de la negritud, que em va apassionar. Vaig seguir molt d'a prop la feina
d'en Kwane Nhrumah a Ghana, per allà mitjans
dels 50, i em vaig interessar pels moviments de la nació africana als
USA, que en aquells moments semblaven una bomba plantada directament dins
del cor de l'Imperi. Així que a Cuba no em van necessitar me'n vaig anar
a Tanzània, on em vaig fer molt amic de Nyerere i Lubumba, i vaig aprendre
molt dels africans, del seu patiment, de la seva lluita i de la seva dignitat. JQH: Parlant de Fanon: quina és la diferència entre la taxa Fanon i la taxa Genocidi? Dr. Cat: la taxa genocidi, creada pel mateix equip d'economistes, amb l'ajut de diversos antropòlegs, psicoanalistes i historiadors, permet fer un càlcul dels genocidis de persones i cultures (inclòs l'esclavatge) perpetrats pels colonitzadors i les reparacions que han de pagar a les víctimes. Les xifres són enormes. JQH. Vostè creu que les potències colonials pagaran? (burleta). Dr. Cat: (desafiant i colpejant el seu kalashnikov). Ben segur... JQH: Vostè ha parlat del dret dels pobles a reviure. Què significa això? Dr. Cat: Els pobles que han estat destruïts o sotmesos pels colonitzadors tenen dret a reviure i han de ser ajudats pels estats que els han intentat destruir. Les taxes posposades ajudaran molt en aquest procés, tanmateix difícil, perquè cal tenir en compte els drets individuals i col·lectius de les persones que han estat utilitzades com colons. Per exemple, l'estat britànic hauria de finançar la reconstrucció total de la cultura i la nació escocesa. JQH: Tot això no és una mica ridícul? Vull dir: si una cultura ha mort o gairebé ha mort, vol dir que no ha estat prou forta per sobreviure. La història ha passat i no podem tornar enrera. Dr. Cat: Si trobem una espècie biològica en perill d'extinció, es fa tot el possible per salvar-la. Ara bé, una cultura, una llengua, té infinit més valor que una espècie animal o vegetal. Es tracta d'una construcció única de generacions i generacions d'humans en interacció amb la natura i la terra i els altres homes. Els humans (s'altera) no som bèsties: fa mil·lenis que vàrem abandonar la selecció natural. Que unes cultures es mantinguin i altres no sovint vol dir que la més brutal s'ha imposat sobre la més humana. I la història no pot ser una llei natural escrita pels més forts i destinada a consagrar fets consumats!! Justament, la història ha de servir per fer avançar la humanitat i per esborrar la injustícia del món. Aquest és el sentit de l'evolució en els humans! JQH: Però, seguint amb el mateix exemple, vostè no creu que si Anglaterra ha dominat Escòcia ha estat per haver estat una nació superior, més evolucionada econòmicament i política? Dr. Cat: Anglaterra ha evolucionat més en brutalitat -cridant-! JQH: I vostè -s'aixeca-, de qui ha evolucionat, si es pot saber, amb aquesta pinta de gat de circ? Aquí la cinta s'interromp. La resta és història: un enfurismat Dr. Cat agafa el periodista anglès i el tira en un pou de les coves. El càmera, que seguia filmant, corre la mateixa sort. En Dr. Cat surt de la cova amb el seu kalashnikov -el llegendari Maurici- remugant com un carreter en diversos idiomes, com el vietnamita -amb un accent horrorós-, l'occità, el maltès i el català.
|
||
|
Entrevista per a UONG LIEN (La Trinxera), març del 69. La història d'aquesta entrevista és, si més no, curiosa. També significativa. Van Tiân Hoi oficial del Viet-Cong i redactor de la revista «Uông Liên» (La trinxera), va enregistrar una conversa amb en Dr. Cat pel març del 1969. Mai es va publicar. I a la vista de com es va perpetrar la (és un dir) xerrada, dubtem que fos publicable en aquella època, en aquell context. Com el lector descobrirà tot seguit, la mútua antipatia generà una relació de mitges declaracions, interjeccions i desqualificacions, tot ben amanit amb mala bava, que res tenen a veure amb el que se suposa hauria de ser una entrevista entre persones més o menys civilitzades. El resultat però, més enllà de l'involuntari efecte còmic dels seus protagonistes, dóna una idea prou exacta del tarannà subversivo-barrilaire d'En Cat, del seu conegut mal geni i de la seva actitud provocadora envers la intransigència i el dogmatisme d'alguns ambients revolucionaris (la síndrome coneguda també, com a «jo sí que en sé, el "demés" són tontos...), mal freqüent de les «esquerres». Una manera de fer que sovint li ha suposat la incomprensió dels seus presumptes companys de subversió. Afegirem que la cinta va anar a raure en l'oblit de l'Arxiu General de la Guerra Antiimperialista de Hanoi d'on va ser localitzada en una recent missió de recerca dels «Amics d'En Dr. Cat», organitzada per tal d'obtenir informació d'aquest període clau, tan necessari per a l'elaboració de l'ingent «Biblioteca Catiana». Cal agrair la col·laboració de les autoritats vietnamites, i més concretament regraciar el senyor Moc Hi Nguyen, que gentilment va traduir el passatges parlats en vietnamita, d'una entrevista que en principi s'havia de fer només en francès, però que donades les especials circumstàncies va degenerar en una «festival» lingüístic a tres llengües; francès, vietnamita i català. A continuació transcrivim tal com raja: V: Avui entrevistem En Dr. Cat, que des de fa uns mesos és amb nosaltres combatent contra l'enemic imperialista. Amic personal i col·laborador del Gran Guia, enginyer especialitzat en construccions subterrànies, ha vingut de l'altra banda del món impulsat pel seu compromís revolucionari. Abans que res, una salutació de part de tot el poble combatent. C: Gràcies... però jo no vinc de l'altra banda del món sinó d'aquí al costat, de Bangkok. Resulta que vaig conèixer una ballarina thai guapíssima a Las Vegas i... V: D'acord, queda clar que éreu a Bangkok. Bé. (Se senten explosions llunyanes). Canviant de tema: Què us sembla la disciplina del nostre exèrcit? Caldria intensificar-la? C: Sí es clar, la disciplina és un tema important. En Durruti sempre ho deia, però no li feia cas ni Déu... Com li anava dient, amb tot l'afer de la ballarina, la meva disciplina es va veure... V: (En un to un pèl crispat) Jo li pregunto per la disciplina dels nostres combatents i vostè em surt amb no se què d'una ballarina que no li interessa a ningú. C: (En català) Quin carallot, a veure si enllestim de pressa... (Més soroll d'explosions) V: (Impacient) I bé, creieu que la disciplina és massa laxa? Els tribunals populars haurien de ser més severs i castigar els elements derrotistes? C: I ara, què diu? S'ha begut l'enteniment? Si aquí no es pot fer ni la més petita broma! Per exemple anit vaig conèixer una guerrillereta molt bufona que... V: (Emprenyat) No li sembla que no és moment de frivolitats. No entenc com pot anar empaitant noietes, quan el que cal és una autèntica disciplina revolucionària. Combatre l'enemic ha de ser l'únic objectiu! Li hauria de caure la cara de vergonya! C: (En català) Coi d'ensopit! V: (Colèric) Què ha dit? Faci el favor de no remugar més, i parli en francès! Bé, calma...(a ell mateix, en vietnamita). Aviam... Vostè és un vell amic d'en Ho-Chi-Minh. Sembla que us vau conèixer a Dublín, a l'hotel on treballàveu plegats fregant plats just a l'època de la sublevació del 1916, i que aquest esdeveniment tràgic va forjar la consciència anticolonialista d'ambdós. En Ho Chi Minh, confessa haver vessat llàgrimes durant la repressió i els afusellaments dels sublevats. I que aquest va ser un punt d'inflexió en la seva consciència revolucionària. Com era en Ho en aquella època? Ens en podríeu fer cinc cèntims? C: (En català) Tornem-hi... Si que em veu vell aquest paio!(En francès, alçant la veu) Ho he explicat més de mil cops! No era jo qui s'estava a Dublín, era el meu avi, el vell Cat! (Explosions més a prop) Miri, jo gairebé no coneixia en Ho, l'havia vist un parell de cops fa ben bé 20 anys, amb el meu avi. Ells parlaven de l'ofensiva del Tet (no el de Perpinyà, sinó el vostre), mentre jo em dedicava a aprendre tècniques de guerrilla de jungla amb unes vietcong precioses... Quins dies! Justament va ser en nom de l'amistat amb l'avi i tot això que un agent vietcong va venir a Bangkok demanant-me col·laboració Coneixien la tradició subversiva del meu país, l'ús de coves i avencs per amagar-se, conspirar i tot allò... Volien que els ajudés bastir una xarxa subterrània que donés mobilitat a la guerrilla. Al principi, no els vaig fer cas perquè jo estava molt abatut a causa de l'afer Kim... V: Què és l'afer Kim? C: La Kim, és la ballarina que.. V: (En vietnamita) Obsés de merda... porc occidental (Tallant, i en francès) Sr. Cat, no hi tornem amb allò de la ballarina d'striptease. C: (En català) Però que s'empatolla? Ara es pensa que vaig de cabaret en cabaret... (En francès) No era cap ballarina d'striptease, era, és, una ballarina tradicional tailandesa que em duia de corcoll i que la vaig seguir per mig món i part de l'altre. Li he intentat explicar però vostè no para de tallar-me! V:
Prou! Matem-ho d'una vegada, no en tornem a parlar més! Oblidi-ho, oblidi-la! C: I tant, nano. No fem altra cosa. Al meu país, el Galaf, com tu en dius, vivim com els cucs, sempre sota terra, a les fosques, excavant la terra com nans possessos... De fet, ja és una atracció turística de primera, autocars i més autocars que vénen a veure si traiem el nas... Però home, d'on treu vostè la informació? Del «Reader's Digest»? V: Jo no llegeixo premsa imperialista. C: Doncs, potser li convindria, per què es fa uns embolics d'upa. Per cert, té foc? Em sembla que m'han pispat l'encenedor. Era un regal d'en Fidel, de quan vaig ser a Cuba. V: Jo no fumo. C: Ja m'ho pensava. (A una guerrillera que passa) Ei bufona, que tens foc? (...) Gràcies maca, no te'n vagis lluny que et vull ensenyar una cosa... És eixerida la noia... V: (En vietnamita) Ves fent, ves fent... porc! (En francès. Sec) Ja ha acabat de flirtejar? Sí? Ja pot fumar el cigar thai? Podem continuar? C: No és una liana thai, de fet és un «toscano dinamitero», me'ls faig portar de Nàpols. S'assembla bastant al «caliquenyo», tot i que el toscano és més fort i també més elegant. M'agrada creure que sóc com en Burt Lancaster al «Gatopardo» de Visconti. Llàstima no poder dur patilles. Faria goig, oi? Reconec que és una cosa una mica narcisista... però ja sap «ningú no és perfecte»! V: Però de que em parla ara! C: Ves per on, tampoc li agrada el cinema! A vostè que li agrada? Jugar a bingo? Disparar a tort i a dret i fer xixines la gent? De petit ja era així ? (Treu una ampolleta de la butxaca). V: I ara què fa? Té problemes amb l'alcohol? C: Tampoc beu? Pitjor per vostè... És whisky «Mekong», no està malament i fixi's que l'ampolla té forma de petaca, és molt pràctic per què hi cap perfectament a la butxaca, veu V: (En vietnamita) És un borratxo!, És un borratxo! Segur que farà els túnels torts, devia fer clavegueres al seu país... C: Què remugues carallot, a veure si.. (se sent el xiulet d'un obús i a continuació una explosió eixordadora) C: Nano, aquest cop ha anat de ben poc, fotem el camp abans no ens facin a miques! (Continuarà) Aquí s'acaba l'entrevista que, en teoria havia de continuar en altres circumstàncies, però que dissortadament no es va arribar a fer mai.
|
||
|
«Dottore
Cat:
il mito, realità.
L'huomo
felino nel Garraf»,
Al sud de Barcelona, entre el Mediterrani i la zona vinícola del Penedès, s'estén el massís càrstic del Garraf. En aquest paratge desolat hi viu l'ésser més fantàstic del planeta. Conegut com a home-gat, habita aquest racó de món des de temps immemorials. Temut i perseguit des de l'antiguitat fora dels seu àmbit natural, la seva naturalesa híbrida constitueix un dels enigmes més extraordinaris, complexos i fascinants de tots els temps i suposa un desafiament frontal a l'antropomorfisme sobre el que es basteix tot el pensament occidental. Aquesta raça homofelina és humana, per la cultura que comparteix amb els seus veïns humans garrafencs, i parcialment felina en la seva constitució física i alguns trets conductuals, com ara la gran quantitat d'hores que dediquen a la seva activitat predilecta: dormir. Vaig conèixer Dr. Cat, l'any 1989 a la península de Mani, al Peloponès, on aleshores em dedicava a l'estudi de la cultura maniota i les seves intricades tradicions basades en la revenja permanent. Tradicions que han originat mots com ara, «mania», «maníac», «maniàtic»... Feia ja, un parell de mesos que intentava guanyar-me la complicitat dels nadius, i encara no havia tret res en clar, a part de l'assetjament sexual perpetrat per una colla de vells obsessos i desdentats. Un migdia de setembre, en una taverna d'Aeropoli vaig observar un estrany personatge, que assegut en un racó discutia amb vehemència amb un parell d'autòctons, mentre consumien una quantitat prodigiosa d'ouzo amb glaçons. Duia un barret de palla esfilagarsat, i assegut d'esquena a la meva taula no podia veure-li la cara. La discussió es va interrompre sobtadament quan el taverner va portar el menjar, també molt abundant enmig de les exclamacions alcohòliques dels comensals que es devien sentir fins a Atenes... Els crits i renecs van deixar pas, a les bromes i la distensió, i amb ferocitat es van cruspir tot el que hi havia a taula. L'individu misteriós, es va girar per despertar el cambrer que clapava sota un plàtan immens, i va ser aleshores quan em vaig adonar que era un home-gat. Tot i la calor insuportable em vaig quedar glaçada, perplexa, incapaç de reaccionar, mentre en Cat, que s'adonava del meu astorament, en picava l'ullet en un to més aviat fumeta. Jo havia estudiat el poc que havia pogut arreplegar sobre aquesta estranya espècie i no me'n sabia avenir d'aquella trobada inesperada en aquell indret remot, i encara menys comprenia la naturalitat amb que els maniotes el tractaven, com si fos d'allò més normal haver-se-les amb subjecte mig humà, mig felí. Potser l'amor dels grecs als gats i la familiaritat secular amb semidéus de tota mena els ho feia molt senzill. A
causa dels nervis vaig ser incapaç d'adreçar-m'hi malgrat l'oportunitat
única que se'm presentava. Ja m'havia adonat que es tractava d'En Dr.
Cat, el mític lluitador anticolonial. De fet a ser ell, qui després d'acomiadar-se
alegrement dels seus companys
subversivo-barrilaires,
es va acostar i se'm va presentar amb tranquil·litat dient-me: "Sóc
En Dr. Cat, conspirador. Em permet seure un momentet senyoreta? Fruit d'aquella primera trobada és l'entrevista que ve a continuació, quan em va convidar a visitar-lo al seu país, un altre indret rocós i ressec a la vora del Mediterrani , el país dels mítics homes-gat. Al Garraf vaig tornar a sentir l'emoció de trobar-me davant aquella estranya espècie, durant segles confinada al territori boirós dels mites i les llegendes. En Dr. Cat és conegut arreu com conspirador i revolucionari internacional, i a la seva faceta d'home-gat d'acció se li ha de sumar el fet de ser un dels teòrics més importants, juntament amb Franz Fanon de la descolonització que va sotragar el tercer món als anys seixanta. Ens Trobem amb En Dr. Cat en un punt indeterminat del massís del Garraf, envoltat d'un parell dels seus ajudants d'incògnit rera unes estranyes màscares rodones, planes, pintades amb uns anells concèntrics violetes, taronges i blancs, i sense cap forat per on veure-hi. Les estrambòtiques màscares dels militants de la no menys estrambòtica organització que lidera: la «Lliga Anticolonial», compromesa amb la descolonització dels Països Catalans, és a dir la reunió dels territoris de parla catalana que actualment són sota jurisdicció espanyola, francesa i fins i tot italiana, si tenim en compte la ciutat sarda de l'Alguer (Alghero), i per si això encara fos poc, pretenen també la descolonització de la Mediterrània i el món sencer. Sota una mata de margallons, a recer del sol abrusador, m'espera en Cat ajagut, vestit amb una mena de granota de color marró. Sembla que dorm. Quan m'apropo s'alça amb una agilitat felina, inhumana. Em pregunto si deu ser un bon ballarí... Plantat sobre les dues cames, té una aparença humana en quant a la constitució general, té cames i braços com nosaltres, però la seva cara és felina: orelles, ulls, nas, boca (ullals inclosos), bigotis de gat. Totalment recobert de pèl, curt, d'un negre llustrós, té cua, i ungles retràctils com tots els felins. Deu fer un metre setanta, i a desgrat del que es pugui pensar, es tracta d'una barreja molt aconseguida, harmònica de trets aparentment no solubles. Té alguna cosa inquietant que el fa atractiu, maneres polides que justifiquen la seva fama de seductor. Mentre ens recorda la prohibició de fer fotografies, la mirada s'endureix, millor dit es bestialitza, hom comprèn que pot arribar a ser un adversari terrible... Amb aquests preliminars comença l'entrevista. AA: Dr. Cat, hi ha força testimonis, des del neolític de l'existència d'homes-gat en aquesta regió. Existeix, però cap mite o llegenda que n'expliqui la seva gènesis, i la seva història? Cat: I tant! Com en totes les cultures hi ha una llegenda germinal que explica els nostres orígens. Li haig de dir però, que no és gaire original... s'ha transmès durant generacions, i val a dir que cadascú hi afegeix o hi treu allò que li dóna la gana. Els mites, com ja deu saber són elàstics. Bé, sembla que el Garraf era en un principi un territori idíl·lic. Rierols d'aigua per tot arreu, boscos, vegetació abundant, i tota mena de bèsties, entre elles els homes i nosaltres els «homes-gat», és a dir «la família» tal i com ens anomenem nosaltres mateixos. En aquest hipotètic paradís, manaven una trepa de déus amb l'objectiu manifest de fer la guitza a tota bèstia que hi pul·lulés. L'home-gat hi tenia un status de semi-déu, ja que era l'enllaç entre les divinitats i els garrafencs-humans. Sembla que per un afer obscur de faldilles, -un avantpassat meu li va posar les banyes a un déu despistat- els homes-gat van ser desposseïts de la seva condició semidivina, conservant només com a prerrogativa, una longevitat llegendària a l'estil Matussalem. Els garrafencs humans emprenyats per aquesta injustícia evident, van decidir en assemblea, prescindir dels serveis d'uns déus tan rancuniosos, i van llençar els ídols als avencs i al mar. Va ser llavors quan els déus, irritats per una insubordinació fins llavors mai vista, com a represàlia van decidir subvertir la terra convertint el país en un desert i emigrar cap a un territori on els habitants fossin més respectuosos. Sembla que cap a l'actual Iemen. AA: Vostès viuen sota terra, als avencs i coves. S'assembla al mite irlandès dels «Fir bolg», la resta d'una antiga raça que viu sota terra, i que vençuts per la deessa Dana, van entrar en decadència i van perdre part dels seu antic poder. No els hi agrada entrar en contacte amb el ferro, l'aigua beneïda, ni l'electricitat. Dr. Cat: Dona, a mi tampoc m'agrada l'aigua beneïda, m'estimo més l'ouzo o el vi. Aviam, els «Fir bolg» viuen amagats sota terra. Nosaltres vivim als avencs i coves, perquè a l'estiu s'hi està molt fresquet, i va molt bé per a la vida subversiva. Això sempre ha portat confusió, ja que alguns creuen que vivim comdemnats a l'inframón. Pensen que som una mena de monstres o d'éssers diabòlics i que vivim en mig de cuques i talps. La incultura general dels humans-humans és una d'aquelles coses que per anys que passin, sempre em sorprèn. Si vivim així és perquè volem. AA: Rastrejant en la bibliografia, la notícia dels «homes-gat», apareix ja al «Naturalis Historia» de Plini el Vell. També al «Fisiòleg», obra del s. II o II d.C. sobre la qual es basen tots els bestiaris medievals posteriors. Els llibres àrabs també els esmenten, com ara el «Kitab al Hayawan» (s. IX), el «Nuzhatu-l-gulub» (s. XIII) entre d'altres. Però és la mitologia irlandesa, la que ens parla amb més precisió d'un poble primigeni d'homes-gat derrotats pels invasors «Tuatha de Dannan». Seria la vostra família una branca exilidia, instal·lada al Garraf? Dr. Cat: Aquest origen proto-irlandés, ja l'he sentit algun cop, però, francament, a banda de l'afecció al mam, aquesta teoria em sembla poc consistent, tot i que hi ha cognoms d'origen irlandès al Garraf. La mateixa alcaldessa de Begues es diu Badell. Potser han estat aquests irlandesos que han promogut això. En canvi, jo penso que el nostre origen és més mediterrani... No existeix cap enyorança del món nòrdic, i no tolerem gaire bé els climes freds i humits. Li ho puc dir amb coneixement de causa, jo que he estudiat a Moscou. No és una qüestió de -diguem-ne- militància mediterranista, és més aviat una constatació pràctica. Que consti però, que jo m'ho he passat tan bé a Finlàndia (prop d'una estufa, es clar) com a Malta. AA: El «catigat», es a dir, la silueta felina, apareix ja en pintures prehistòriques aquí al Garraf. S'han trobat «catigats» en llocs tan llunyans com Malta i Capadòcia. És un element totèmic? Quin significat té? Dr. Cat: Efectivament és un tòtem. Les pintures garrafenques mostren uns homínids adorant la figura d'un gat, una idealització dels meus avantpassats semidivins. Per nosaltres sempre ha simbolitzat la part més felina, la resistència als colonitzadors, el desig d'independència, de territori, de prescindir d'amos i senyors, vaja... de que no ens toquin la pera. Molts anys després l'imperiet de ponent es va empescar la coneguda silueta del toro, que no és més que una imitació barata... Quant a l'existència de catigats lluny del Garraf, s'explica pels vincles històrics que ens uneixen amb capadocis i maltesos, una comunicació que sempre ha existit i continua existint per tota la Mediterrània. Sense anar més lluny, l'avi Cat fa quaranta anys que viu a Gozo, tan panxo. De tant en tant el vaig a veure i conspirem una miqueta, per mantenir aquestes tradicions tan boniques... AA: Quines són les seves relacions amb els seus semiparents, els homes? Com els veuen, com a déus, o com a monstres? Dr. Cat: Més aviat com a això últim. Tot i que amb els garrafencs sempre hi hagut un bon rotllo, una simbiosi que ens ha permès cohabitar el país sense problemes. Una entesa que va més enllà de la muticulturalitat, ja que transcendeix l'origen zoològic. Sempre hem viscut dins del Garraf comuna tribu, com un clan. Fora d'aquí, durant l'edat mitjana el cristianisme i l'islam ens titllaven de diables, i a l'era moderna de fenòmens de fira. Això vol dir que anar pel món sempre ha estat arriscat. Hem hagut de recórrer a disfresses, màscares i tota mena de subterfugis per tal d'amagar el nostre aspecte real. Això tenia la seva gràcia, no cregui, a vegades era força divertit... Ara és diferent, cal ser discrets, es clar, però diguem que se'm en refot el que pensin els altres... En canvi, el meu avi, un home amb molt poc sentit de l'humor, sovint va tenir problemes. Un cop en un viatge en transatlàntic cap a Nordamèrica, el van voler reclutar per a un espectacle de circ, com un «freakie» qualsevol. L'avi, extremadament susceptible, va llençar l'incaut per la borda. Naturalment, després li va tirar el salvavides. Sempre ha tingut molta punteria, i sí, el va tocar de ple... En una altra ocasió, un caçador incaut, volia ampliar la seva col·lecció de trofeus a costa de l'avi. No es van posar d'acord i sembla que l'infeliç va patir una inversió de papers, una de ben definitiva. L'avi explica moltes anècdotes així als àpats familiars, per sant Fèlix. Un patró cristià que hem adoptat perquè ens és simpàtic i ens agrada Vilafranca, no perquè ens hàgim convertit... A mi també m'han passat coses es clar, tot i que ara és diferent. La gent passa de la sorpresa inicial a una relació més amical i distesa, suposo que es deu a «l'atracció de l'altre» un concepte però, modern, i sigui com sigui, jo me'n aprofito. En general les dones són més receptives a acceptar la nostra naturalesa, que per descomptat, és molt millor que la dels simples humans. (em pica l'ullet) AA: Hi ha un aspecte en la qüestió de l'aparició pública dels homes-gat al s. XX que em sembla estranya. Em refereixo al reportatge que John Parnell va realitzar per a la revista «Life» a Cuba l'any 56 sobre la guerrilla castrista. En una de les fotos feta al Pico Turquino, hi surt vostè junt amb els altres comandants. El peu de foto és bastant lacònic i es limita a anomenar els personatges que hi apareixen. A vostè el presenta com a «Señor Gato», sense fer cap més comentari, com si fos el més normal veure homes-gat, i a sobre enmig d'una colla de guerrillers cubans. Com s'explica això? Dr. Cat: El que va passar és que el periodista aquell anava trompa tot el dia, no tocava ni quarts ni hores. Es devia pensar que jo era una mena de bestiola local, o un negre pelut i orellut. No ho sé, l'enteniment humà és sovint tan clarivident com el petroli i el processos mentals d'alguns individus són per a mi un enigma més gran que les piràmides egípcies i maies juntes. Em sembla que en Parnell aquell no va fer mai carrera, i va acabar treballant al «Reader's Digest», i més tard quan es va fer testimoni de Gehovà a l'«Atalaia» amb el meu ex-amic Phillips. Més baix no es pot caure... AA: Abans de l'entrevista al «Life» però, l'any 1940, a la revista filonazi «Signal» se'ls presenta com a membres d'una subraça que segons els dogmes nazis estaria per sota dels pigmeus. S'hi van publicar vàries fotos, i durant un temps es va pensar que es tractava d'un muntatge destinat a apuntalar les teories racials nacionalsocialistes. Dr. Cat: Els nazis, amb enganys, li van fer una foto a l'oncle Jonàs, que vivia a Berlín enamorat d'una cabaretera austríaca. Per tant no estava al cas de res que no fos la mossa aquella. I no m'estranya perquè estava de molt bon veure! Després van provar de tancar-lo a zoo de la Budapester str., però l'oncle finalment va reaccionar i va fugir pels pèls amb la seva amistançada -crec que es deia Petra- en un dirigible d'aquells que tan agradaven als nazis... Tots vam riure molt quan vam veure al Pravda les fotos de l'oncle amb la cara de tanoca que feia... encara ens en fotem! De tota manera ja abans, el meu pare, havia fet una curta carrera cinematogràfica. No m'estranya gens -que fos curta, vull dir-, ja que ho feia força malament. Al 1915, va actuar en una pel·lícula que es deia «Barcelona y sus misterios». Tothom ho va trobar molt normal. Haig d'afegir, però que el tarambana del meu pare era molt conegut en certs ambients barrilaires del Paral.lel de Barcelona. Però deixem-ho, no en vull parlar d'ell, és un renegat i no es mereix ni que l'esmenti. AA: Però vostè ha voltat per tot el món, i hi ha molt poques fotografies, com s'ho ha fet per a evitar-ho? Dr. Cat: Molt fàcil, trencant moltes càmeres de periodistes impertinents! AA: Tornant als orígens, en quina llengua parlaven els seus avantpassats? Sembla que mai van conèixer l'escriptura. Dr. Cat: Els garrafencs antics parlaven una llengua pròpia, força complexa. De tant complexa no s'entenien ni ells mateixos, així que en lloc de fer evolucionar l'idioma van adoptar el llatí perquè els semblava més divertit i més pràctic. Després es van empescar el català, l'etimologia és evident. En quant a escriure res, em sembla que és demanar massa. De l'antic garrafenc només queden algunes paraules com ara margalló, avenc, i en la toponímia; Ferla, Pleta i Falconera. AA: Però Falconera sembla un mot provinent del català! Dr. Cat: No, no. És una etimologia incorrecta. La cova de la Falconera es diu així perquè era el domicili del déu Falc, un d'aquells déus infames... S'han trobat figuretes de fang, molt mal fetes per cert, es veu que els garrafencs eren uns sapastres, que representen el tal Falc. Per que sembla era un déu bastant espantós, amb pinta de macarra. No m'estranya gens ni mica que l'acabessin fotent fora. AA: Tornant a la mitologia, a la costa Croata, prop de Biograd, hi ha una llegenda que explica l'existència d'un túnel subterrani que connecta per sota el mediterrani, -i el que encara és més absurd, per sota Itàlia- l'Adriàtic amb el Grf (nom croata del Garraf). El mite parla també d'una raça d'homes-gat que s'hi passegen amunt i avall i espanten les criatures. Existeix alguna cosa semblant aquí? Dr. Cat: Sí el passadís va fins a Croàcia, però té un ramal que va cap a Sicília i acaba a Malta. En quant a allò d'espantar les criatures... Si us plau, per a espantar les criatures, ja n'hi ha prou amb els serbis, els turcs i amb ells mateixos, si cal! Ara bé, el que sí feia era tocar els dallonses als soldats alemanys durant l'ocupació nazi... Teníem un numeret de força èxit. De nits, jo m'amagava rera un arbre i començava a miolar i a fer tot de bots frenètics. El soldat de guàrdia s'acostava tot inquiet i amb l'arma amartellada, moment que aprofitava per saltar-li a sobre amb l'agilitat que ens és pròpia, i amb una esgarrapada li mangava l'arma, per a continuació fugir corrents. Així aconseguia escampar la llegenda de que un monstre espantós amb aspecte de gat es dedicava a pispar armes i a fer la guitza als pobres sentinelles. Resultat: la tropa estava d'allò més desmoralitzada. «Der Grosseschwartzerkatz» o una cosa així, em deien, i van dedicar molts esforços a empaitar-me, debades, és clar. Realment, molts dels soldats alemanys destinats a Iugoslàvia duien una bona esgarrapada a la nàpia. AA: Ha, ha, una bona història... Però tornant al que dèieu del túnel amb sortida a Sicília, francament... em sembla que en matèria de mites els garrafencs son els més exagerats...I la sortida a Sicília on cau, a l'Etna? Dr. Cat: No senyoreta, pel que sembla és a Agrigento. AA: Però si Agrigento és al mig de Sicília! Si fos a la costa seria igualment inversemblant, però a l'interior, sembla una presa de pèl. Dr. Cat: Què vol! posats a imaginar, millor fer-la grossa. AA: I al Garraf, on és l'entrada del superpassadís? Dr. Cat: No en tinc ni idea, mai l'he trobat. Bé, en realitat mai l'he buscada. M'estimo més desplaçar-me per sota l'aigua, és veritat, però amb el «Biograd», el submarí que vaig pispar als nazis. Si vol, més tard podem anar a fer-hi un tomb... AA: Té un submarí propi? Aquí? Dr. Cat: Sí com li deia, el vaig agafar als nazis el 1943 a Split. L'he modificat una miqueta, amb una sala panoràmica que fa goig. Hi vaig instal·lar un gran vidre per a guipar el fons i els peixos. Cregui'm que és molt entretingut. Hi tinc a més un petit bar molt ben assortit... AA: Una mena de capità Nemo? Dr. Cat: Dona, no sóc un misantrop... pensi que per a un conspirador és un transport ideal. I a més jo no toco l'orgue com en Nemo... prefereixo la trompeta i el trombó de vares, tot i que amb sordina perquè si no els mariners es queixen... AA: Bé, Què opina de les teories que suposen un origen extraterrestre dels homes-gat? Dr. Cat: En Von Heineken! Quin farsant! El penques aquell veu ovnis fins a la sopa! El vaig conèixer a Las Vegas, i ja en vaig tenir prou! Tot el dia m'empaitava amb les seves teories delirants... Quan no s'estava al bingo, ja el tenia al darrera burxant-me l'orella amb els seus despropòsits... M'enrecordo molt bé que, a més, sempre anava amb Demis Roussos, el del «triqui-triqui-triqui-triqui» i amb el Rod Stewart el de «Do you think I'm sexy?». L'un tot el dia endrapant Chili dogs, amb la túnica i la barbota aquella tota tacada de salsa, i l'altre que de sexy, ho era tant com ho pot ser una sèpia a la planxa, tot el dia empaitava les cambreres del bingo, que se'l treien de sobre com podien... Quin trio d'impresentables... Un dia ens vam pegar i tot i vam acabar a la garjola. Al final a en Heineken, el vaig convèncer que els meus avantpassats venien de Machu Pichu, que jo me n'hi anava pitant i que l'esperava allí. Així me'ls vaig poder treure de sobre... Bé, Afrodita, que li sembla si anem cap al meu «Nautilus»? AA: O.K, Doc, Em sembla que serà d'allò més interessant...
|
||
|
Miquel Carxot entrevista En dr. Cat per a la web de la Lliga Anticolonial, novembre 2001.
Aconseguir una entrevista amb el carismàtic Dr. Cat no és gens fàcil. Prou coneguda és la seva negativa reiterada a concedir entrevistes. Aquest cop, en Dr. Cat ha fet una excepció i s'ha avingut a xerrar amb el conegut periodista Miquel Carxot, amb la condició de que l'entrevista es publiqués únicament a la web de la LA.
Dimecres, 28 de novembre del 2001. 10 a.m. Massís del Garraf. MC: Dr. Cat, quina edat teniu? dr.Cat: Teniu una manera de començar les entrevistes que fa acabar les entrevistes. O em feu preguntes que valgui la pena de contestar o me'n torno a clapar. MC: Vaja... comencem bé... Ehem... Vos procediu d'una nissaga insurgent: el vostre avi, l'avi Cat va participar en la independència de Cuba, en el complot de Garraf contra l'Alfons XIII, en els Fets de Prats de Motlló, en la revolució russa, i en d'altres activitats subversives. L'àvia Cat, no diguem... poca broma, va ser una dona de caràcter, i sembla que la vostra neboda la Cati, és un tot un crac... Vos, de jove, vau fer la guerra al POUM. Es diu que vàreu organitzar la famosa visita-presa de pel d'Andreu Nin al front. Es cert? Dr. Cat. Sí. Nosaltres mai hem estat com els estalinistes i sempre ens hem passat el culte a la personalitat per on ens hi ha capigut. L'Andreu volia venir al front i vam decidir enfotre'ns d'ell una mica, que se li estaven pujant una mica els fums. El vam fer passar per tot de trinxeres, arrossegant-se i embrutant-se com un cuc, simulant foc enemic. Quan va sortir, fet un fàstic, l'esperaven els companys i un dels meus famosos arrossos de guerra. MC: Es va enfadar. Dr. Cat: Hagués tingut dues feines: enfadar-se i desenfadar-se. MC: Vàreu ser a Cuba amb els Castro i el Che. Podeu explicar alguna cosa de la vostra experiència? Dr. Cat: Sí. Vaig ser a Sierra Maestra amb en Fidel, en Raul i el Che, fins poc després de la victòria MC: Us enteníeu amb en Fidel i el Che?
Dr. Cat: Al principi sí. Amb en Fidel teníem llargues converses, o més
aviat monòlegs. Podia estar nou hores seguides xerrant pels colzes. Jo
em clapava ràpidament, detall que el disgustava força. Els altres resistien
com podien, es posaven esparadraps o palets al ulls, alguns es drogaven.
El Che n'estava excusat perquè era sord, o se'n feia. També recordo que
en Fidel tenia mal perdre, no suportava que el guanyés al parxís, sobretot
a la nit quan fèiem una timba al foc de camp del campament. Però el que
no em va perdonar mai va ser que em lligués la Conxita, una guajira a
la que empaitàvem els dos. Allò li va sentar com un tiru. La Conxita em
va preferir a mi perquè era més carinyós, deia que en Fidel li punxava
amb la barbota i li cremava els vestits amb els seus purus. Aquí va començar
el mal rotllo. Com diuen que diuen els francesos «Cherchez la femme»
que no se que vol dir però que queda bé. MC: Després del triomf, encara hi vau ser un temps. Vau ocupar el càrrec de «Secretario General para la Pesca del Cangrejo», però pocs mesos més tard, dimitiu i marxeu de l'illa. Com va anar això? dr. CAT: Jo no tenia ni idea de crancs ni encara menys de pescar-ne! El que passa és que no sabien que fer amb mi, i em van donar aquest càrrec poca-solta. Al començament, jo anava fent... Un dia em vaig quedar clapat al despatx presidencial i en Fidel va entrar sense veure'm. Va agafar un informe que jo havia deixat sobre la taula i va començar a exclamar: «Maldito Dr. Cat, un dia de estos me lo voy a comer al ajillo» mentre agafa una foto en la que sortia amb els altres «comandantes» i la va estripar a bocinets. Encara estava dolgut per l'afer Conxita, i era clar que havia de sortir del país pitant per anar-me'n a Algèria, on el meu amic Fanon em reclamava per la lluita contra l'imperiet francés. MC: No apareixeu en cap fotografia oficial. Van fer el mateix que els soviètics amb Trotski, és a dir van trucar els negatius per fer-vos desaparèixer del tot? Dr. Cat: Això és. Però conservo una foto que testimonia la meva presencia en tot l'assumptu, és aquesta. Va ser presa al Pico Turquino, la muntanya més alta de Cuba, per un reporter del Life. El clatell que és veu rere meu és el d'una escultura d'en Martí. (Dr. Cat em mostra una foto en la que es reconeix Fidel, Raúl, Camilo Cienfuegos i altres combatents, i entre ells la presència inqüestionable d'en doc.) MC: Aquesta fotografia és un document excepcional. A part de l'experiència cubana, vau tenir un període intens a l'Àfrica: Tanzània, Congo, Algèria, Egipte... Treballàveu colze a colze amb els líders de la descolonització, com en Nasser. I tanmateix, vau deixar-ho tot i marxeu a Jamaica. Per què? Què fèieu allí? Dr. Cat: A Egipte em vaig enamorar d'una dona extraordinària. Digue-li al Rais, que també li anava al darrera. Però ens va donar carabasses als dos i a més, vam saber que era una espia. Per superar la depressió, en Nasser va fer la guerra i jo vaig canviar d'aires. Vaig ser a Jamaica uns anys força tranquils però tristos. Li donava massa al rom, per oblidar, sap? Jo tocava, i encara toco la trompeta i el trombó de vares passablement bé. Vaig conèixer alguns músics, com en Don Drummond, en Baba Brooks i d'altres, i vam acabar formant un grup, els « Skatalites» i de pas inventant una nova música l'ska. MC: Un tipus de música que us continua agradant... A més els Skatalites us van dedicar un tema ja mític «El Pussycat», que s'ha convertit en l'himne de la LA, i per tant en la «sintonia» anticolonial als PP.CC.
Dr. Cat: Sí senyor i n'estic orgullós! Dr. Cat: Jamaica em deprimia, amb tantes palmeretes, platges romàntiques i porros de dos pams, no és el millor lloc per oblidar una dona... Quan estic deprimit m'agrada el joc i l'ambient decadent dels casinos. Bé, deu ser herència del meu pare. A Las Vegas em vaig sentir a gust una temporada, tot i que vivia amb un tipus molt pesat que havia arreplegat al carrer i que es va fer testimoni de Gehovà i s'havia entestat en convertir-m'hi. Per fugir-ne, me'n vaig anar a Berkeley, on vaig conèixer un munt de gent enrotllada com en Leary, en Zappa i en Fat Freddy. Em vaig convertir en un heroi contracultural. Estàvem totalment desfasats, però ens ho passàvem molt bé... MC Però poc després us trobem al Vietnam al costat d'en Ho-Chi-Mihn... Dr. Cat: Correcte. Aquest cop no hi anava per solidaritat... El que passa és que a Sausalito m'havia enamorat d'una ballarina tailandesa que ja coneixia de Las Vegas i la vaig seguir per mig món. Finalment em va deixar per embolicar-se amb un porc capitalista australià explotador de nens i se'n va anar a viure a Bangkok. I jo, al darrera, insistint sense cap mena d'èxit. Deia que era massa pelut i que estava pelat... En què quedem? En fi, la vida, a voltes és dura. Jo estava altre cop molt deprimit i bevia massa, whisky del Mekong, al que ella m'havia afeccionat a Las Vegas, tot el dia anava gat... Un dia però, vaig rebre la visita d'un agent del vietcong. Em van trobar per l'avi, vell amic d'en Ho-Chi-Minh de l'època de l'aixecament de pasqua del 1916 a Dublín, on treballaven rentant plats en un hotel. Total, en Ho em demanava que els ajudés a crear un sistema de túnels subterranis a Cu-Chi que donés mobilitat als escamots del Vietcong, basant-se en el tradicional sistema subversiu garrafenc d'avenc i coves. Haig de dir que l'avi, un home molt estricte, estava molt emprenyat amb mi per haver deixat la revolució per una «barjaula» -deia ell-. D'altra banda em calia un estímul per sortir de la depressió. Així que em vaig comprar un barret i cap a la jungla. MC: Així, el famós sistema de túnels subterranis que portava de corcoll als americans, es deu a vostè? Dr. Cat: Modèstia a part, sí. (En Cat m'ensenya un segell vietnamita on apareix al costat d'unes guerrilleres que han abatut un F-14 americà, i capturat el pilot. Em pica l'ull i em diu: a més, amb unes dones així, qui podia negar-se?) MC: Com era en Ho? El tractàveu força? S'entenien? Dr. Cat: Ens enteníem com podíem, però era molt seriós... Un dia li vaig canviar un got d'aigua per vodka i s'ho va prendre molt malament. Deia que un bon revolucionari ha de ser disciplinat, seriós i tota la pesca... Recordo que era molt bo jugant a la petanca i cantant a l'estil tirolès. Però el seu fort era l'estofat de búfal, el feia com ningú. En canvi jo era bo fent arrossos, no arrossos orientals sinó els nostres... Fèiem competicions de cuina, que sempre acabaven en discussions monumentals. Era un bon tipus, però penso que em tenia enveja, perquè era millor cuiner que ell. Acabada la guerra estava una mica tip de selva, viets, ianquis, mosquits i revolucions, i vaig tocar el dos. El vell Ho es va quedar amb un pam de nas, perquè em volia per a ministre de no sé què! MC: Aleshores torneu clandestinament al Garraf... Dr. Cat: Ja se sap: «El català és un animal que s'enyora». MC: Es clar... Què hi feu? Conspireu? Dr. Cat: Naturalment conspiro, és la meva feina, cosa que faig sempre amb gran afecció. D'altra banda aprofito per construir aquest humil amagatall. MC: Carai, si d'això en dieu humil... Durant un temps, fins la mort d'en Franco i la transició us esteu quietet. Després torneu a marxar... Dr. Cat: Sí tot allò de la transició va ser una enganyifa. Pensi que la major part dels polítics provenen de famílies benestants. Naturalment, el que defensen són les seves butxaques, i el seus interessos de classe privilegiada. Jo no formava part de cap consell d'administració de cap empresa -ni ganes- així que jo no hi pintava res... D'altra banda, la situació política actual continua sent la mateixa, i el polítics actuals els mateixos pàjarus sense cap interès real en defensar el país. Es allò del partit únic que diu en Ramonet. MC: Altra vegada comenceu un llarg periple que us porta per mig món i part de l'altre. Primer a Pernambuco, Amèrica Central. Després, a Malta, Nicòsia i Beirut, on sembla que torneu a fer de crupier. Retorneu per poc temps a Berkeley -on us fan doctor honoris causa i presenteu la vostra famosa la tesi «Colonització i zombisme»-, passeu un cert temps a Berlín, on sembla que l'armeu grossa al congrés del SED i us fan fora de la DDR. Més tard us trobem conspirant per tot l'àrea mediterrània; Marselha, Còrsega, Sardenya, Sicília, Albània, Malta, Grècia, Xipre, Turquia, Síria, Líban, Egipte. Quasi tots els països de l'àmbit mediterrani. A que es deu el vostre interès pel mediterrani? Dr. Cat: Fonamentalment, volia prendre contacte amb la realitat dels nostres països germans, que són -no ho oblidem- els països mediterranis. Quin és l'estat de colonització i quina mena d'entesa es podria estructurar amb totes les nacions que en formen part. Els PP.CC, i especialment el Principat, ha anat perdent gradualment la seva essència mediterrània i corregir aquesta pèrdua d'identitat és una tasca urgent. Si no ho fem ens tornarem encara més ensopits... D'aquí sorgeix la «Società Macarrònica», que és una mena d'internacional de les nacions del mediterrani, encara en estat embrionari, i a la qual està adherida la LLA i la seva gent i que espero que funcioni com a contraposició de la «latinidad» que en volen imposar. Que jo sàpiga, l'únic lloc on encara es parla el llatí és al Vaticà, i la veritat, jo no hi tinc res a veure amb en Woytila aquell... MC: Va ser important Chiapas per a vos? Dr. Cat: Molt. Jo estava molt deprimit políticament, tot anava molt malament arreu. Nicaragua va ser un cop molt dur per a tots, i el col·lapse dels capsigranys dels soviètics encara més. Semblava que no hi havia esperances en segles. Tanmateix, els indígenes aquests ens aixequen el món un altre cop. Vaig ser dels primers en arribar-hi i vaig connectar molt bé amb el sub, que em va demanar que em quedés amb ell una temporada. En Marcos és un tipus molt bo, molt llest. D'ell vaig aprendre que sempre hi ha esperança però que la guerra contra l'imperi s'ha de fer amb armes diferents i que internet és fonamental. MC: D'aquí la creació de la LA? Dr. Cat: D'aquí el meu retorn a la lluita i sí, la creació de la LA, organització que té com nucli bàsic organitzatiu una web MC: Té tota la raó Dr. Cat. Fa tres anys torneu als Països Catalans i comenceu a gestar la Lliga Anticolonial. Com veieu el país?
Dr. Cat: Malament. La cosa no rutlla. O rutlla però en sentit invers,
que rima amb pervers. Cada cop se sent més enraonar en llengua colonial.
La cultura i la llengua catalana té per a molts colonitzadors i zombies
espanyolitzats, per als bons catalanets, l'aire d'una cosa cursi i ridícula.
Parlar la nostra llengua s'està convertint en l'extravagància permesa
a uns indígenes encara mal assimilats. Els PP.CC. segueixen esquarterats
segons el principi de «Divide i vencerás» al qual hauriem
de replicar amb un contundent «Reuneix i venceràs d'una punyetera
vegada». MC: Es això el que s'anomena «optimisme de la voluntat»? No creieu que la nostra classe política aposta més pel «pessimisme de la intel·ligència»? Dr. Cat: Sí. En Gramsci era amic de l'avi. Ara bé, obliden que, el pessimisme i la intel·ligència no són compatibles: el pessimisme du sempre a la submissió i la submissió a l'estupidesa. MC: Vaja, quin panorama tan bonic!... Quina és la seva jornada habitual? Dr. Cat: M'aixeco tard cap a les deu. M'agrada clapar. Primer de tot, un bon esmorzar, d'aquells de forquilla. Després conspiro una miqueta, un parell d'horetes. Cuino un bon tiberi i dino. Després la becaineta. Un cop llevat, faig una partideta de parxís amb els col·legues. Cap a les cinc, torno a conspirar amb els meus col·laboradors fins a les set. Després em relaxo tocant la trompeta una estoneta. Sopo tard, sovint després d'anar al cine o al casino. No sóc un ludòpata, com alguns tarats insinuen, però m'agrada molt jugar a la ruleta, una afecció que vaig enxampar quan vivia a la Vegas. Torno a casa tard i me'n vaig de pet a clapar, si pot ser amb una o dues gatetes... MC: No està malament... Per cert, que opineu del Doctor Pat? Dr. Cat: -indignat- El món està ple de farsants. Aquest home és un garranyeu macarrònic que ha obert un consultori per a desnerits de cervell a internet, aprofitant-se del meu nom. I encara hi ha gent que m'hi confon? Vostè creu? Si l'enganxo acabarà alimentant la cuca fera, li ho asseguro. MC. Existeix la Cuca Fera? Dr. Cat: Deixem-ho en que la Cuca Fera és el monstre del Llac Ness del Garraf. I no penso dir res més. MC. Caram, quin misteri. Bé, quins nous projectes té la LA? Dr. Cat: Aviat en tindreu notícies, estigueu a l'aguait de la web... per ara no puc dir res més. Bé, faig tard... M'esperen per a jugar un partit de futbolí contra la selecció de Malta. MC: Carat Dr. Cat, no sabia que juguéssiu a la selecció catalana... Sou un pou, o millor dit, un avenc de sorpreses. Dr. Cat: Molt ocurrent... Nano, encara hi ha moltes coses que no se saben de mi... Però ja continuarem un altre dia... Fins la propera. I recordin el consell de Dr. Cat: Salut, subversió i diversió. Siau. MC: Gràcies Dr. Cat pel seu temps i la seva bona disposició. A reveure.
|
||
|
Entrevista per a la web de la LLIGA ANTICOLONIAL, abril 2002. Tot
i la coneguda negativa reiterada del carismàtic dr.
Cat a concedir entrevistes, la reportera Joana Picarol, al caliu d'un
bon arròs del sud i un vinet fresquet, ha fet xerrar de valent el
llegendari lluitador anticolonial internacional sobre algunes qüestions
d'actualitat.
JP: Dr. Cat, aquest onze de setembre els representats d’ERC han rebut una fota xiulada al Fossar de les Moreres. Un episodi més de la perpètua divisió del moviment independentista. Què en penseu? Dr. Cat: Com has dit que et dius, noia? Fas molt de goig! Em recordes molt les dones xipriotes...! -sospira- JP: Amb tot els respectes, Dr. Cat, no troba penós que algú de la seva edat i que ha fet la majoria de les revolucions del segle XX sigui tan masclista? Dr. Cat: Sí. Ja m'ho diu contínuament la meva neboda Cati. Però ningú no és perfecte! Els garrafencs sempre hem estat faldillers... Ja en l'època mítica vam tenir problemes amb el deu Falc. Serà cosa de la nostra part felina. Tanmateix, senyoreta, si l'he molestada, me n'excuso formalment. Perdoneu... són coses de l'edat... aquí baix no hi veig gaire mosses. Algun talp, cuques feres, algun espeleòleg perdut... JP: Tornant a la xiulada... Dr.
Cat: Es ben cert que un país que té la capacitat de fer fa el ridícul
és un país que encara existeix, si es té la capacitat d'acceptar que s'està
fent. També ho és que fent el ridícul no es va enlloc. De totes maneres,
això són aquestes picabaralles de no res. En Ho-Chi-Minh
i jo sí que n'havíem tingut de grosses, discutint estratègies de batalla
per fer fora el ianqui! JP: Molt interessant, Dr. però estem parlant d'actualitat... Dr. Cat: Això és actualitat, joveneta: l'ska és sempre actual... JP: Parlant de música, què opina de la «Operación Triunfo» i l'Eurovisió? Dr. Cat: Jo ja li havia dit a en Cugat, a qui coneixia de l'època on jo treballava de crupier a Las Vegas, que la Nina aquesta no era aigua clara i que no se'n fiés. Però ell ja repapiejava i no en va fer cabal. I miri si n'ha fet de mal el Trumfo aquest! Es l'operació de colonització psicològica més ben muntada en anys. Per això crec que cal recolzar la iniciativa de la LA respecte Eurovisió en favor de la cantant de Malta, un país mediterrani i germà... JP: Parlant de noies malteses... què va passar al 1950 amb la neboda del bisbe de La Valetta? Es veritat que vos dúieu un vestit del seu oncle quan us van enxampar a la sagristia? Dr. Cat: (vermell com un tomàquet, tot i ser negre com el carbó)... Bé... jo... JP: Tenint en compte que ella sols tenia disset anys, potser no us hauríeu de ficar tant amb en Cugat, no? No m'estranya que el vostre avi us enviés al front, al Vietnam. Dr. Cat: Bé, bé...tothom té les seves debilitats... JP: Una d'aquestes debilitats no serà el subcomandante Marcos? Dr. Cat: -sorprés- Com? JP: Es remoreja que podria ser un fill il·legítim seu i que per això s'amaga sota el passamuntanyes, perquè és mig home-gat. Dr.
Cat: Bé, jo no sabria dir si tinc fills il·legítims repartits per aquests
móns de Déu. Suposo que ho sabria, el meu físic...es fa notar. De fet,
al Marcos mai no li he vist la cara... Dr. Cat: Uf... Si jo us contés... Jo estava a Algèria el 62, ajudant el FNL i vaig conèixer de prop el tipus aquest. Se'm va escapar per pels d'un atemptat que li havia preparat aprofitant que es tornava boig pels cargols. El vam convidar a un «aplec del cargol» organitzat per una fictícia comunitat lleidatana (de Linyola) a Alger i li vam posar nitroglicerina al morter. Tanmateix, el molt rònec no va voler ajudar a fer l'allioli i el cargol-bomba que li havíem preparat va fallar. El tipus aquest es una mostra de com és de fàcil per a un nacionalista esdevenir un nazi. I a França són tots tan nacionalistes que no els costa gaire fer-se nazis...Ja va passar el 1940, i de nou amb l'OAS... França té mentalitat imperial i de potència colonialista. Jo he ajudat a fer-la fora d'Indoxina i del Mediterrani i ho sé bé. Un imperi en decadència pot fer molt de mal! Què trist veure els trotskistes creient-se obligats a votar pel Chirac...! Quina pena de país! Llegiu el llibre d'en Joan Lluís Lluís i tremoleu pels crims contra la humanitat que porten el segell francés. I toquem fusta, que l'imperiet del Nord està tocat i pot fer coses rares... JP: I d'Holanda (2), un país tan tolerant? Dr.
Cat: Això d'Holanda ja és dur, ja... Uns tipus que diuen que hi ha races
superiors i que volen reflectir-ho a la constitució!! Deu ser que la maria
d'Amsterdam no és com la de Kingston i dona mal rotllo! JP: Què opineu dels fets de Premià (3)? Dr.
Cat: la convivència intercultural és difícil, especialment quan s'hi barreja
la pobresa. A mi, particularment, que soc una barreja de cristià i ateu,
i vinc d'un poble amb un brillant passat islàmic i amb forta influència
càtara, m'agraden les mesquites i els minarets. JP: Sou vós l'hereu del pujolisme? Dr.
Cat: Valga'm Déu! En Pujol no em pot ni veure! Mai no m'ha perdonat els
fets del Palau de la Música. I sincerament, no crec que em deixi ni un
xavo. Dr. Cat: Si, a l'any 60, quan en Pujol va cantar el Cant de la Senyera. Jo li vaig dir que era un muermu de protesta. Vaig proposar que sortíssim tots en boles cantant el Virolai en versió marrana, però ell no va voler. Em va dia que el Bisbe es podria ofendre, i que jo era un comunista incorregible. El que passa és que ell tenia un cul molt lleig i li feia vergonya ensenyar-lo. D'altra banda estava gelós perquè jo era col·lega del Fidel, el Che i els altres... I això em feia lligar molt entre les burgesetes progres, mentre que ell no es menjava res, sempre rodejat de consiliaris i monges. A més, sempre ha estat un tipus molt de dretes, un súper-capitalista, i no parava de retreure'm que jo hagués fet la guerra amb aquelles fantàstiques milicianes del POUM. Crec que en Pujol sempre m'ha envejat molt per la meva vida amorosa. JP: Queda clar que no us en podeu estar de mostrar la vostra vanitat masclista insuportable. No us presentareu a les eleccions per substituir-lo? Dr. Cat: No en tinc cap interès. Sols acceptaria la presidència de la República Catalana dins (o fora) de la Confederació Mediterrània un cop acabat el procés de descolonització. Mentrestant seguiré en la clandestinitat. JP: No sou una mica presumptuós, tenint en compte que no us coneix ningú? Dr. Cat: Estic en la clandestinitat, com voleu que em coneguin? Quan calgui ja sortiré. Soc un conspirador natural, com en Che o en Lenin, no un pallasso mediàtic. Tot està massa verd encara. Cal seguir activant la descolonització psicològica. Aquest és l'objectiu prioritari ara. Potser algun dia em duran en un vagó blindat de l'estació de Garraf a Barcelona. La història ho dirà. Bé, ara vaig a fer una becaineta. Vol venir?... no? Bé, no em mossegui, calia provar-ho. Apa, molt de gust i fins un altre dia... Salut, subversió i diversió. Siau. JP: Gràcies Dr. Cat. I a veure si fem un bon reciclatge antisexista...! Vaig tornar túnels enrera fins a la superfície desèrtica del Garraf mentre meditava les paraules i la presència del Dr. Cat. Un tipus estrany, però cal reconèixer que té carisma. Com diu ell mateix, la història ens dirà quin haurà estat el seu pas en el país. Potser tan sols quedarà com un símbol, un mite. Potser ni això. Esperem al menys que alguna taverna de Vilanova acabi duent el seu nom. 1. Es
refereix a l'èxit del FN a les presidencials del 2002..
|
||
|
Entrevista de Lucy Ewing a dr. Cat per a l'Observatori Colonial, febrer del 2004. (Arrel de l'anomenat «cas Carod» i posteriorment de l'anomenat «cas treva catalana», fets que han sacsejat el país durant els primers mesos del 2004, l'Observatori Colonial va enviar la seva reportera Lucy Ewing a entrevistar En dr. Cat, que en aquells moments sojornava a Sicília.)
Trattoria
X, al port de Siracusa. Segons el convingut, vaig vestida de turista ianqui
-cosa d'altra banda no gaire difícil, ja que és el que sóc en realitat-
. Talons alts, sabates roses, shorts molt curts de color groc llampant,
top cossat amb el dibuix d'un gondoliero, barret de palla florejat i ulleres
de sol vermelles i blanques en forma de cor. La veritat, aquests tipus del sud comencen a cansar-me. El gat milanès ve somrient cap a la meva taula. Com si no els hagués vist. Es deuen pensar que em mamo el dit... C. Lucy? L. (Amb molt mala bava). Ewing, Lucy Ewing. C. Estàs molesta per alguna cosa? L. Vostè dirà. Em fa venir disfressada de mamarratxo, amagant-me per les cantonades amb totes les precaucions del món i jo, burra de mi, convençuda que la seva seguretat és molt important hi caic a quatre potes. (Alça la veu) M'ha fet jugar a lladres i serenos per tot el poble! M'han seguit trenta vells desdentegats i uns tres-cents marrecs, a part de tota mena de macarres en samarreta «imperio», i ara resulta que tot era una juguesca entre aquest cambrer sortit i vostè... C. Estàs guapíssima quan t'enfades... L. Dr., prou! C. Ho sento, no tinc remei! Era una broma tan temptadora... No t'ho prenguis malament, es tracta d'una facècia local... Bé, vinga, perdona'm, ja veuràs com els macarrons a la norma que fa la senyora Mariuccia, amb un vinet de per aquí, et posaran a to. L. (Secament). Sols bec aigua. Bé, anem per feina. Dr, què opina de la greu situació actual? C. (Seriós). Bé, primer de tot, he de reconèixer que és la més greu dels darrers decennis, tot i que s'han dit moltes mentides en aquest afer, aprofitant els fets per atacar a ferir i fer una campanya de desprestigi sense precedents... L. No vol dir que exagera? Decennis? Potser no n'hi ha per tant... C. De cap de les maneres. La cojuntura és greu de debò. L. No el feia tan seguidor d'en Carod. C. En Carod? Què té a veure en Carod amb la ruleta? L. Què diu d'una ruleta? C. Vostè m'ha preguntat per la greu situació actual i això és el que li estic responent. Feia molts anys que no tenia una ratxa tan dolenta. Si segueixo així em quedaré pelat... (Lucy cau d'esquena. El cambrer ve corrents i l'ajuda a seure, aprofitant per sobar-la generosament. Immediatament ressona pel local polsegós una sonora pantoflada. Bello, bellísmo, mi minore! - exclama el cambrer llucant-la amb respecte reverencial...) C. S'ha fet mal? Caram, ho fa sovint això de caure? Déu n'hi do, una mastegot en mi menor, això no ho fa tothom!. Per on anàvem, ah, sí, jo parlava del tema aquest de la ruleta, quina catàstrofe!! Ara bé, això que diuen els meus enemics, això que no se m'aixeca, no en faci ni cas, és mentida del tot, li ho prometo! És tracta d'una insidiosa calúmnia dels meus enemics i... (Lucy se'l mira rabiosa, dubtant entre tirar li la gerra d'aigua al cap o clavar-li una puntada de peu -punxegut i rosa- als dallonsis. Tanmateix, és una repòrter professional i es controla). L. Perdoni, dr. Cat, però més enllà dels casinos i l'entrecuix hi ha món i hi passen coses importants. Parli'ns de l'afer Carod... C. Però no m'ha dit que parli de coses importants? Això del Carod és una nimietat sense importància! L. Com pot dir això? S'ha armat un embolic fenomenal, gairebé plega el Govern... C.
Miri, ja sap que els homes-gat vivim molts anys, si fa o no fa, com en
Matussalem. Per tant, tenim una visió una mica més relativa de les coses.
Fets rellevants recents: la revolució francesa, la russa, la guerra mundial,
Vietnam, Chiapas, l'Irac... Si vol mirar-ho més provincianament, sí que
acaba de passar una cosa fantàstica: la fi de l'era Pujol. Després brindarem
per això... L. Però això d'ETA... C. Aquests d'ETA fa molts anys que estan penjats... En ple sXXI no pots anar tirant bombes i matant civils o amenaçant la gent que no pensa com tu... El millor que poden fer és dissoldre's i aprendre de gent com Demoak, uns tipus d'Iparralde que fan partides de mus a les vies i aturen els trens. Tanmateix, la seva estratègia sempre ha estat la de l'espiral acció-repressió, és a dir, el sado-massoquisme. I el sado-massoquisme sols pot dur al patiment i a la malaltia mental, no a l'alliberament. ETA necessita l'estat repressor, encarnat ara pel PP. I d'altra banda, el PP necessita ETA per poder justificar el seu projecte de cop d'estat lent i anat forçant la involució cap a un estat pre-democràtic. L. Ja, però en Carod l'ha vessada... C. L'error -molt relatiu- d'en Carod, ha estat no entendre el sado-massoquisme d'ETA. Entre altres coses, això significa que no és un bon psicòleg, però també que és una persona mentalment sana. Els del PP, que sí que estan malalts, entenen perfectament ETA. D'altra banda, i mirat objectivament, Carod no ha fet res dolent. Que jo sàpiga, tothom ha parlat amb ETA. Fins i tot jo? L. Vostè? C. Sí senyoreta. Em vaig trobar uns tipus d'aquests en un tuguri de burritos a Mèxic DF. No sé si ens seguia la CIA o el CNI. Ells em van reconèixer de seguida i van venir a parlar amb mi. Jo també els vaig reconèixer, ja que anaven encaputxats i duien una ikurrinya al passamuntayes tacat de jalapenyo. Es van interessar pels túnels del Garraf i jo pel bacallà al pil-pil. No vam trobar temes comuns, ells se'n van anar cap a la dreta i jo cap a l'esquerra. Com sempre, d'altra banda...Miri, el meu pèndol (treu un pèndol de l'infern de l'americana). Ho veu? Sempre assenyala més a l'esquerra...Me'l va regalar un vellet a Pernambuco, un tal Alberico, que tenia tres dones, una mulata, una jíbara i una portuguesa de Èvora que... L. Francament, no veig que aquest pèndol assenyali res... C. (Sospira) Aquest jovent mai no veu res. Què tal uns involtini di pesce espada al sugo de segon? L. Així que segons vos, no ha passat res? C.
Dona... tant com res!! Més aviat res de nou o que no fos esperable. L'imperiet
ha utilitzat aquest petit fet per atacar Catalunya i el govern del Principat.
Normal. ETA per seguir la seva campanya sado-massoquista. També normal.
El PSC i IC per treure's de sobre Carod, que era llur principal amenaça
política per al futur. Normal. CiU i tots els afectats per la fallida
del règim, per treure ràbia i mirar de debilitar el govern... Normal.
Tot normal. C. No s'ho cregui, ja veurà quan tastem els involtini de la Mariuccia. De tota manera, hi ha una cosa trista en tot això. La patètica actitud colonial de totes les forces polítiques catalanes, ERC inclosa. Enlloc de fer front comú contra l'agressió i l'intent de linxament del conseller en cap, apa, a fer mans i mànigues per a aplacar la ira dels imperials i a demanar perdó. Perdó de què? Del fet que ETA siguin uns desgraciats? Del fet que alguns pensin que el diàleg pot resoldre conflictes? La nostra classe política està segrestrada per la Brunete mediàtica i n'és tributària. Està colonitzada mediàticament, el que és un vessant nou de la colonització mental. Els d'ETA són sado-massoquistes i els de l'imperiet sàdics. Ara, als catalans sembla que ens toqui ser massoquistes. Pintoresc. Que Carod hagi dimitit mostra una profunda debilitat de la nostra política tradicional. L. Quina solució hi veu, a tot aquest afer? C. Bé, no diré que posar una bomba a La razón, perquè seria de mal gust i els donariem... la raó. Ha, ha, ha... (Es posa a riure tot sol. Rectifica davant la mirada agressora més que agressiva de la Lucy). En tot cas, aquesta situació ens fa veure el que ja sabíem: quant més aviat toquem el dos, millor! I apa, a endrapar, que fer-la petar tant em fa venir gana. L. Quina relació té vostè amb la màfia? Un conegut rotatori madrileny acusava no fa gaire els garrafencs de ser una mena de grup mafiós dirigit per la família Cat: casinos, tràfic d'armes, terrorisme internacional...i demanava la inclusió de la Lliga Anticolonial i Amics d'En dr. Cat al llistat imperial d'organitzacions terroristes. Cal reconèixer que vostè havia tingut contactes amb el món del joc a Las Vegas i que armes bé n'han de fer moure.... C. Que vol que li digui...mafiosos n'he conegut un munt i per culpa d'un d'ells tinc els pulmons fet un fàstic! L. Li van ficar un tub d'escapament a la boca? C. No dona, has vist massa pel·lícules. Un tal Tavani, un gangster de tres al quartu... em acostumar als toscanos, i així estic. Pel que fa a la màfia, deixi'm explicar-li una història. Un dia, fa uns cent o cent vint anys, un capo mafiós va intentar molestar un oncle meu que s'havia enamorat de la seva filla, una bellesa siciliana d'aquestes que quan existeixen les amaguen per si de cas... Val a dir que la molèstia es centrava en uns vint tipus amb trabucs mentre l'oncle feia la migdiada després d'un àpat espectacular en una taverna famosa d'Erice, «Il pettardo», de la qual en parla Bellini a l'òpera... (Altre cop l'esguard assassí de la Lucy fa canviar el tó de la conversa...). Bé, com estem dinant no entraré en detalls, però des d'aquell dia ençà mai cap mafiós, ni el Don més poderós, ha tornat a gosar ni tan sols mirar de lluny un home-gat... L. Caram, tindré malsons i tot... Tanmateix, es diu que la màfia dels casinos de Las Vegas el perseguia...Vostè ha treballat a diversos casinos arreu del món: Las Vegas, La Valletta, Beirut, Nicòsia, Bangkok, Kingstown, Pernambuco... Es cert que té un sistema infalible per fer saltar la banca i que amb la fortuna que ha aconseguit ha pogut finançar les futuristes instal.lacions subterrànies del Garraf? (En Dr. Cat xiula una ària de Bellini, amb força gràcia, cal reconèixer-ho. Un segon refilet, el del cambrer, s'hi adjunta en una bonica tercera des de l'altre banda de la trattoria. L. (Òbviament molesta). Doctor, es pot saber perquè m'ha fet venir fins a Sicília? No ens podríem haver trobat al Garraf, com van fer en Carxot i la Picarol quan el van entrevistar? C. Uf, no... El CNI s'ha posat molt indiscret. A més tenia uns afers pendents amb el secretariat de la Società Macarrònica, que ara està a Agrigento. Però si vol saber la veritat, feia molt de temps que tenia ganes de menjar-me uns macarrons de la Mariuccia. Apa, ja els tenim aquí!! (I es posà a endrapar-los amb la religiositat d'un ritual). L. No hi ha dret... (Havia començat a dir... però en aquell moment tastava el meu plat i no vaig acabar la frase. Vaig fitar en Dottore Cat amb veneració. Malgrat tot, potser sí que aquests mediterranis saben viure....).
|
||
| tornar |