Per Cati Jaques Centre de Recerques Garrafenques (CRG)

En Dr. Cat és més conegut per la seva activitat com a guerriller i revolucionari que no pas com a teòric. Ell mateix, malgrat la seva no negligible formació -RD. en medicina per la Universitat Lomonossov, doctor en Antropologia Indígena per Berkeley, Dr. honoris causa per les universitats de Gozo, Alger, Berkeley i Hanoi-, i la seva relació amb intel·lectuals de la talla de Franz Fanon, Brossa i Pere Quart, o artistes com Zappa, Ginsberg, o els Skatalites, mai no ha estat gaire amic ni d’escriure ni d’intel·lectualitats. De fet, el Dr. Cat sempre ha manifestat abruptament un especial rebuig pels intel·lectuals a sou, pels poc originals, poc honrats o, ras i curt, fatxes. Tanmateix, en Dr. Cat és ell mateix el creador d’un pensament original i interessant, tremendament lúcid i modern.

Sense cap mena de dubte, l’aplicació del concepte mateix de lluita anticolonial més enllà del marc estricte dels moviments d’alliberament al tercer món, és una de les aportacions més importants de Cat al pensament polític del segle XX.

El seu coneixement directe de la descolonització el va dur a plantejar dos conceptes revolucionaris que l’han fet famós arreu: la taxa Fanon (taxa que han de pagar a les ex-colònies les potències colonialistes sobre el patrimoni espoliat + interessos) i la taxa Cotxise (taxa d’indemnització pels genocidis comesos sobre persones i bens culturals). Aquests dos conceptes per sí sols capgiren les relacions Nord-Sud: d’aplicar-se, el Nord tindria un deute extern enorme amb el Sud.

D’altra banda, Cat, a diferència de molts pensadors -especialment els cretins pseudo- filòsofs imperials que parlen de la fi de la història- , no creu en una història basada en els fets consumats, o com diu ell, en els crims consumats. El crim de la colonització -i Dr. Cat és molt clar en aquest punt: la colonització és un crim contra la humanitat- no prescriu. I no n’hi ha prou amb excusar-se i demanar perdó: cal reparar el mal fet. Per això creu que les potències colonials estan obligades a ajudar a restaurar al màxim possible les cultures que han intentat destruir: és el que anomena el dret dels pobles a reviure. Aquest concepte també és revolucionari. En efecte, de què serveix el dret a l’autodeterminació per a un poble que, per la colonització, ha quedat pràcticament destruït? De què li serviria el aquest dret a Occitània, posem per cas, en l’altament improbable hipòtesi que l’imperiet francès decidís esdevenir una república democràtica i reconèixer els drets de les nacions que hi conviuen?

Pel Dr. Cat, els pobles tenen el dret a ser descolonitzats i, un cop guarits de la colonització, a reviure i reconstruir-se. Per desgràcia, com ja havia comentat Fanon, no podem recuperar moltes cultures ja destruïdes, però sí les que encara lluiten per la seva supervivència.

D’altra banda, el fet de catalogar la colonització com crim contra la humanitat (i que per tant, no prescriu) vol dir que les potències colonials podrien ser dutes al Tribunal Penal Internacional. Sense cap mena de dubte els conceptes que Cat planteja són profunds i fascinants i prometedors de canvis radicals al món.

La seva pertinença una societat multicultural i mestissa com la garrafenca, i la seva pròpia bastardia ètnica (home-gat), el van dur molt aviat a rebutjar el nacionalisme burgès clàssic -fet pel que sovint ha estat criticat i incomprès- . En Dr. Cat sempre ha defensat que la base de la lluita anticolonial rau en que cap cultura o nació no té el dret d’autoafirmar-se superior, més important o més universal que cap altra. Tota cultura és una manifestació preciosa i única de la relació d’unes generacions d’humans amb la seva terra i el seu entorn. Aquí trobem un dels pensaments més originals i profunds d’en Dr. Cat: tota cultura és universal, en expressar de manera particular la relació ésser humà-món. Probablement algunes de les cultures més avançades i sàvies ens són fins i tot desconegudes i es donen en petits espais amazònics, o han estat extingides, com la dels caribs, exterminada pels espanyols.

Des d’aquesta perspectiva no existeix cap legitimitat al fet d’intentar expandir-se, conquerir, colonitzar. Tot poble té dret a viure i a evolucionar en pau i al seu ritme. Han estat precisament les cultures que s’han autoconsiderat «superiors» les que han comès els pitjors genocidis de la història: Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units, Japó...

En aquest context, el nacionalisme, entès com el pensar que la pròpia cultura és superior que les altres o que un grup d’altres, és específicament rebutjat per en Dr. Cat. Per a ell, i de manera molt clara, aquest tipus de nacionalisme és, sense embuts, sempre racista.

Nogensmenys, Cat sap diferenciar entre el que podríem dir «nacionalisme de resistència», és a dir, lluita d’una nació contra el seu colonitzador, nacionalisme de defensa davant d’un atac, i per tant provisional, que ha d’acabar un cop aconseguida la descolonització; i «nacionalisme» a seques: manifestació de que la pròpia nació és superior, i actuació en fets o voluntat, per mirar d’expandir-se a costa de cultures o nacions «inferiors». De fet, segons Dr. Cat, un nacionalista de resistència pot ser nacionalista -creure que la seva nació és superior- o no ser-ho. En Cat pertany explícitament a aquest grup: ell és declara no nacionalista. El seu avi, l’Avi Cat, ja va tenir problemes pel mateix tema i, tot haver participat als fets de Prats de Molló, i haver estat fidel a l’Avi (Macià) fins al final, va ser expulsat d’Estat Català. Igualment en Dr. Cat ha estat sovint acusat de ser poc català o poc nacionalista. Acusacions injustes que, si s’ha de dir la veritat, li han entrat sempre per una orella per sortir-li per un altre orifici de mal dir en un text tan seriós.

Enlloc d’acusar tan a la lleugera, caldria que els moviments d’alliberament fessin una mica d’autocrítica i es preguntessin si amb la seva estratègia actual aniran a algun lloc. Per contra, sembla evident que els postulats d’en Cat poden conduir a un moviment molt més obert, modern, no excloent i de masses. I, per tant, amb possibilitats reals de victòria.

Pel que fa a la cultura catalana Dr. Cat la considera tan bona o tan dolenta, tan important o tan universal com la maltesa, la navajo, la vietnamita o la italiana. Malgrat el seu no-nacionalisme, en Dr. Cat no dubta a declarar-se indígena català -un concepte fascinant, que millora i supera la «ciutadania» republicana francesa- , fet en el que no veu cap contradicció amb el seu proclamat i viscut internacionalisme. Més aviat, en estar la cultura indígena catalana brutalment atacada per dues potències colonialistes-expansionistes i nacionalistes-racistes que pretenen destruir-la -Espanya i França-, a qui no dubta de qualificar d’imperiets, -és a dir: caricatures d’imperis-, en Dr. Cat, prenent abraonadament el partit de la lluita anticolonial als Països Catalans no fa sinó aplicar d’una manera concreta, -tocant de peus a la terra-, el seu desig universal que tots els pobles humans siguin lliures i visquin en pau.

De fet, diu la llegenda que en una tertúlia a Alger, amb Fanon i Sartre, en Dr. Cat va concloure una conversa d’una nit i mitja amb un lacònic «l’anticolonialisme és un humanisme». I no deixa de ser màgic que aquesta idea provingui d’un personatge l’adscripció del qual al gènere «homo sapiens» és, fins cert punt, problemàtica.

Una de les grans perversions de la colonització actual -diu lúcidament Dr. Cat- és que els nacionalistes racistes i integristes -com els imperiets espanyol i francès- han aconseguit que tothom -incloses les nacions víctimes dels seus atacs colonials- creguin que els nacionalistes són precisament els qui resisteixen la colonització.

Els mitjans de comunicació de la metròpoli, fent pal·lès un cinisme il·limitat, no paren de parlar dels «nacionalistes», amb una clara connotació pejorativa i excloent, per referir-se a partits semi-sobiranistes catalans, bascos, gallecs, corsos o bretons. Quan la veritat és que els nacionalistes de debò, els radicals, els fanàtics, els racistes i els excloents són ells.

Per desgràcia, molts polítics colonitzats han acceptat aquest discurs i es proclamen «nacionalistes», quan potser no ho són. I això és perillós: possiblement estava bé ser nacionalista al s. XIX, però al segle XXI això ja ens fa més mal que bé, opina en Cat.

Les potències colonitzadores ho tenen tot a favor per reunir i agregar ciutadania al voltant del seu projecte nacionalista: les seleccions de futbol, la TV, eurovisió, les lleis... Quan juga la selecció francesa, fins i tot els francesos de quarta categoria -per exemple els algerians de tercera generació- esdevenen francesos com tots els altres... per un dia. I poc a poc es van agregant a la normalitat inercial: ser francès, encara que mai no puguin ser-ho per al que realment compta. Aquest procés ha estat definit pel del Dr. Cat com a colonització psicològica, procés que a la llarga acaba conduint al zombisme colonial (és a dir, la substitució de la pròpia identitat cultural o la del país on es viu per la identitat que imposa la colonització, una identitat pobre i superficial, feta de clixés i que sol ser una caricatura de la cultura original). De fet, el colonitzador sempre es degrada en colonitzar i fins i tot degrada el que suposadament més estima: la seva pròpia pàtria).

En canvi, les nacions oprimides han de lluitar contracorrent, contra la inèrcia, per garantir la seva supervivència. Això suposa reforçar la seva identitat i els seus símbols, per tal de plantar cara a l’agressor colonial i fer-se visible dins de comunitats cada cop més zòmbiques. Però aquesta estratègia implica un greu problema: sovint, la defensa de la identitat no permet agregar -per exemple ciutadania no nacionalista o provinent d’altres cultures-, i a la pràctica s’acaba excloent tots aquells que no s’identifiquen en primera instància amb la identitat proposada o molts indígenes no nacionalistes (en el sentit catià). Sense oblidar que molts colons (el problema dels colons -població de la colònia que és enviada al territori colonitzat i que sol ser inconscient del fet que és utilitzada com agent colonitzador- és un dels grans reptes del pensament anticolonial modern) han estat utilitzats per la metròpoli justament per fer de quintacolumnisme del zombisme colonial, i que d’aquesta manera no es fa sinó reforçar aquesta estratègia.

D’altra banda, la identitat indígena es va recloent cercles progressivament més petits i marginals, refugiada en conceptes mal entesos com «purs», el que du a una dinàmica cada cop més tancada i suïcida, precedent a la desaparició. En el fons es tracta de la incapacitat de respondre de manera efectiva a una nova situació -la infecció colonial massiva-. El Dr. Cat ha descrit això com «l’espiral de l’exclusió», que duria als pobles colonitzats a morir, de no respondre adientment a la infecció zòmbica colonial. Es una mena de «darwinisme cultural», en el qual no sobreviuen els millors sinó els pitjors o els que tenen un millor sistema de defensa (sistema de defensa que pot ser força terrible: terrorisme, coacció, massacres indiscriminades, cultura reclosa i excloent i poc a to amb els drets humans bàsics...).

Com a alternativa, en Dr. Cat ha proposat l’agregació de la diversitat: l’aliança de les cultures oprimides amb les cultures dels immigrants i dels colons, per tal de crear societats multiculturals que rebutgin la colonització i creïn estats multiculturals descolonitzats basats en la diversitat i la militància anticolonial.

Pel Dr. Cat, els Països Catalans són en sí mateixos l’exemple d’una cultura ja multicultural en sí mateixa, i sempre ha criticat el principatcentrisme per reduccionista -ja que no inclou en el mite fundacional del país el fet innegable de la diversitat-. De Salses al Garraf i fins al Segura el nostre país es va constituir des de la barreja intercultural (íbers, poblacions hispanoromanes, visigots, catalans del nord, occitans, moriscos, jueus, aragonesos i qui sap qui més...). Aquesta barreja forma part de la saba real del nostre país i és un garant essencial de la seva riquesa i fortalesa, de la seva capacitat de sobreviure en un moment on a l’occident, les societats hauran d’elegir entre la multiculturalitat o la barbàrie filofeixista.

Es per això que les dinàmiques nacionalistes catalanes i principatcentristes condueixen el nostre país cap a l’espiral de l’exclusió. La barretina o la sardana -elements simbòlics d’origen principatí- no tenen un sentit identitari per a algú d’Alcoi o Maó, per molt que sí el tingui per a algú d’Olot o de Ceret. Tanmateix, tots ens podem emocionar per un poema d’Ausiàs Marc, una cançó d’en Pascal Comelade, un bon arròs, una platja mediterrània encara verge, una foguera de Sant Joan, un manifest antiracista o una manifestació contra la guerra imperialista. I és que no sols tenim barretines i sardanes: tenim a més, falles, arrossos de totes menes, ceràmiques variadíssimes, vins, cançons, danses i poemes, edificis, paisatges, pobles i camins, indústria, esport, una forta tradició de lluites socials... Un patrimoni riquíssim encara per descobrir per part de la majoria dels habitants del país.

A parer del Dr. Cat, enemic acèrrim d’en Jordi Pujol, les polítiques pujolistes, centrades en un essencialisme identitari restringit a la Catalunya del 811, en una sardana i una barretina enteses com a tòpics i malbaratades com a símbols, han creat dinàmiques excloents i no agregadores. D’aquesta manera s’ha afavorit enormement que el colonialisme hagi estat interioritzat per grans capes de població que potser no l’haguessin abraçat amb tanta facilitat d’haver-se’ls proposar un marc identitari més ampli i ric, com ho és el país. I també que molts catalans hagin esdevingut zòmbies espanyolitzats. D’altra banda, la reducció dels símbols a tòpics regionals ha estat explotada hàbilment per les autoritats colonials i els seus col·laboradors indígenes per tal de refermar política imperial de dividir el nostre país en «comunidades autònomes» diferents. Aquesta divisió no haguera estat possible sense una exaltació -tolerada pels l’imperiets- de la sardana i la barretina, les falles i la taronja, l’ensaïmada i la sobrassada com elements identitaris regionals, estereotípics, separadors, i empobridors.

Com a efecte co-lateral, la rancietat d’aquest món identitari basat en una petita porció de la realitat del nostre país ha afavorit que la part més dèbil -mentalment- de la suposada «classe progressista» catalana fos fàcilment presa del zombisme espanyolitzant després del triomf del neoliberalisme felipista, altament nacionalista-racista. Aquest fet va suposar una gran varietat d’actituds miserables tendents a considerar la potència colonitzadora com «moderna» i portadora de tots els valors «democràtics» mentre que les nacions colonitzades eren titllades de «caduques», «tancades» o «provincianes», en proporció directa a la resistència que oferien a la colonització. La ceguesa i l’autoodi arribaren al punt de proclamar «l’universalisme» i el «cosmopolitisme» d’una cultura colonial genocida (amb desenes de milions de morts a l’esquena) com l’espanyola, i a crear un estereotip colonial i penosament folklòric -lo latino-. Impressionant en cretinisme. Aquest sector de la pseudo-intel·lectualitat catalana, que no va tenir cap complex en celebrar l’any 92 el genocidi indi com a «encuentro», i tan ben encarnat pel diari colonialista i neoliberal EL PAIS, és, en el fons i paradoxalment, un producte perfectament complementari al nefast règim pujolista.

Un interessant concepte que en Dr. Cat recupera de l’Àfrica és del de «bon catalanet», calcat del «bon negret» que suposava el model d’indígena «modern» i col·laborador, que en plegar-se mansament a la superioritat del colonitzador treia tot de profit per a ell i afavoria l’obra i la causa de la «civilització». Que el nostre país estava ple de «bon catalanets», disposats a fer carrera, tant dins del règim pujolista com a l’oposició, va ser un descobriment que va empipar molt en Dr. Cat. Tant, que vist el fracàs de la transició, va de nou «ocultar-se» i exiliar-se.

En Dr. Cat ha rebut sovint crítiques per haver negligit el factor econòmic en la seva anàlisi del colonialisme. Això fora fals. Simplement, en Cat mai no ha dubtat sobre la natura depredadora de les burgesies colonialistes en llençar-se a l’aventura colonial. Com deia Lenin, l’imperialisme és una fase superior del capitalisme. Però sense negligir aquesta part de la realitat, en Cat s’ha concentrat en l’anàlisi de factors més ocults en els mecanismes de dominació colonial i que conformen la mentalitat colonialista: el racisme, l’expansionisme, els mites de nació elegida, el nacional-etnocentrisme...

En l’exili post-transició, en Dr. Cat va anar elaborant els conceptes teòrics la maduració dels quals, en contacte a la renovació teòrico-pràctica que va significar la rebel·lió zapatista, va dur a la creació, el 2001, de la Lliga Anticolonial. Es pot dir que la Lliga Anticolonial respon a la confluència de tres tradicions: la lluita anticolonial i antiimperialista revolucionària clàssica; el zapatisme i el moviment antiglobalització; i el surrealisme revolucionari.

Aquest darrer element mereix un comentari apart. Molt present en la França de Bréton es troba dut al centre de la lluita anticolonial pel gran poeta martiniqués Aimé Césaire, qui, juntament amb el també martiniqués Fanon, van representar una influència clau en Cat. D’altra banda, a Catalunya mateix, personatges com Pujols, Brossa, Pere Quart i el mateix Dallí -malgrat les distàncies- representaven la inserció de certs elements surrealistes -de caire sovint humorístic- en diversos escenaris de la vida catalana. D’altra banda, l’anarquisme que impregna el tarannà d’en Cat i del poble garrafenc en general reforça encara més aquesta tendència. L’humorisme surrealista-revolucionari de la Lliga Anticolonial té el seu origen doncs en aquests moviments dels anys 20 i 30, però no és si no amb Aimé Césaire amb qui pren la seva maduresa anticolonial.

Cal un estudi en profunditat del pensament d’en Dr. Cat i, també, del seu avi, l’Avi Cat. El Centre de Recerques Garrafenques i Amics d’en Dr. Cat estan promovent estudis en els molts països en els que aquest extraordinari personatge ha desenvolupat la seva lluita apassionant, per tal d’avançar en la comprensió i la difusió del seu pensament.