Article sobre En dr. Cat pel reverend Ward K. Phillips, publicat al Readers Digest el 23-11-70.

DR CAT, EL DISSOLUT CAMÍ DE LA REVOLUCIÓ

Per Ward K. Phillips

En aquest interessant article, el germà Ward K.Phillips ens explica la fascinant història de la seva amistat amb el famós revolucionari i líder contracultural, Dr Cat. En ell podrem veure com el comunisme, l'anarquia i la degradació moral van sempre de bracet.

 "San Francisco, Filmore East, agost del 67. Frank Zappa i el Captain Beefheart actúen amb Mothers of Invention en un ambient més difícil de descriure que la seva pròpia música, un batibull inoïble que contamina el nostre estimat i blanc rock'n roll amb la impuresa de Stravinsky, el free jazz, el soul, discursos surrealistes, obscenitats i sorolls corporals. Comunisme, ateisme, Castrisme, MalcomXisme, learysme, arreu. El cristianisme brilla per la seva absèncai malgrat les túniques, les barbes i les melenes.  Per dins dels cossos del públic hi corren totes les substàncies tòxiques imaginables i, per fora, robes d'una  extravagància i brutícia de malson. La promiscuïtat es respira en l'aire -i de fet es practica en qualsevol racó de la sala, de qualsevol manera-, les noies amb els ulls brillants, abillades com prostitutes i mirada desafiadora, agredeixen la sana feminitat en la que van ser educades per les seves mares i pel seu país. M'aturo un moment i prego per les pobres famílies que han estat provades pel senyor amb la desgràcia de veure com els seus fills emprenien el camí de la perdició.

Símbols de la pau, pancartes contra la guerra, penjolls pagans, insults al nostre govern i a la nostra nació... Es fa difícil respirar en un aire cada cop més dens i carregat, perfumat de qui sap què. Això és Babilònia.

En aquell mateix moment, un indecent mamarratxo de l'escena, diàbolic company de sàtir Zappa, en Captain Beefheart, fa un anunci aparentment sense especial relevància: "I ara, arribat de Jamaica, en Dr Cat". Ovacions entre el públic mentre s'esdevé un fet absolutament extraordinari: un ésser evidentment no humà entra des del backstage amb una trompeta i comença a tocar. Es tracta d'un ésser antropomorfe, però amb rostre de gat i cúa. Du un vestit militar a l'estil castrista i una boina amb una estrella vermella. Un monstre que, clarament, acaba d'arribar del cor mateix de l'infern. Tanmateix, ningú no sembla sorprendre's. El nivell de toxicitat de la sala és tan gran que, probablement, aquesta seria una al.lucinació molt fluixeta en comparació amb les experiències que aquesta colla de drogadictes estan tenint. A l'escenari tampoc ningú sembla adonar-se'n i la banda en ple ja s'ha llençat a explorar els ritmes nous que Cat va descobrir sent membre dels Skatalites a Kingston. El soroll és atronador, la gent crida enfollida, la sala retruny, la trompeta de Cat sona com la d'un Jericó infernal i sembla que d'un moment a l'altre apareixerà el Maligne en persona."

Amb aquestes notes descrivia el meu ex-company de predicació, el germà Alijah Bollington, crític musical de l'edició californiana de la revista "The watchtower" (L'Atalaia), l'impacte que li va suposar una apocalíptica aparició pública d'en Dr Cat a San Francisco. No gaire després l'Alijah, que sempre m'havia advertit de la natura diabòlica d'en Cat, va haver de ser ingressat en un hospital psquiàtric, on va passar-hi sis anys convençut i mirant de convèncer tothom que havia viscut un senyal de l'arribada de l'Anticrist. En sortir es va dedicar a la destil.lació il.legal d'un alcohol lisèrgic que feia passar per vi de missa en una esglèsia de Thief River Falls, Minessota, va ser detingut -denunciat pel pastor metodista local, a qui havia deixat sense feligresos- i va acabar els seus dies al penal federal de Pocatello, Idaho, obert en canal i cuinat per un psicokiller mormó. Déu els hagi perdonat a ambdós. El mormó ara es directiu d'una multinacional petrolera texana i íntim amic de C.Powell.

L'Alijah dona una visió molt exacta del San Francisco del 1967. Com hem vist, l'única persona sorpresa per la visió d'en Cat va ser ell. I és que en ple "estiu de l'amor", en la Sodoma californiana, un personatge tan peculiar físicament com en Dr Cat podia passar desapercebut i passejar per Haight Street vestit a l'última moda, amb barret alt i botes liles, i, a cada braç, una preciosa i descalça noia hippy, amb faldilla hindú i res més per roba, a part de collarets i braçalets de tota mena - una contínua temptació per a la meva casta vida de predicació-. Cat es va estar a San Francisco quan estudiava antopologia india a Berkeley, tot i que va passar la major part del seu període USA a Las Vegas, on el vaig conèixer el 1965, ciutat tan surrealista de per sí que hi  passava totalment desapercebut.

En aquella època jo encara no havia dedicat la meva vida al Senyor i anava ensopegant d'ací cap allí, sense esperança ni recompensa. Una amarga nit de primavera, em quedava una última moneda d'un dolar i, sent a Les Vegas, vaig entrar al Golden Nugget per provar sort a les màquines. Evidenment, vaig perdre i, desesperat, em vaig tirar al terra, inert, plorant. Volia acabar la meva vida miserable allí mateix, i, a ser possible, com un escarbat. Tanmateix, i malgrat els meus precs, els guardes no em van esclafar i es van limitar a arrossegar-me per les catifes brutes i plenes d'àcars, i a tirar-me al carrrer humit, com una burilla, - estat ontològic fins i tot inferior al de l'escarbat.

Va ser aleshores quan va venir aquell ésser estrany, mig home i mig gat, fort com un gegant, i em va aixecar. Al cap d'uns minuts preníem un cafè en un d'aquests dinners non-stop infectes que deuen la seva supervivència al fet que l'inspector de sanitat n'és accionista.  Així va començar la meva amistat amb en Dr Cat, una amistat que es va perllongar fins que la meva missió de servir a Déu i la seva resistència diabòlica a convertir-se van fer-nos incompatibles.

Però aquella nit, en aquell cafè pudent de Flamingo Road, en el que una cambrera inflada i bigotuda dormitava sota la cafetera, aquell desconegut d'aparença monstruosa em va salvar de la desesperació: la seva xerrameca interminable -quin rotllo que tenia el tipus!!- i l'espantós whisky de la seva petaca em van donar el temps que necessitava per veure les coses més relaxadament. Déu m'estava donant una segona oportunitat.

"No sé que et passa, marrec, però segur que no és res que no es pugui resoldre" - va dir-me abruptament. "Jo he passat per tota mena de tràngols i mira, he sobreviscut". Tot i la por que em produïa aquell personatge clarament no humà, em feia sentir una gran tranquilitat i em despertava una inusitada confiança. 

"No tens ganes de parlar, oi?" -va fer-s'ho venir bé - "Cap problema, si no vols parlar, parlaré jo i tu escoltaràs. Quan un està fet pols, va bé escoltar les desgràcies dels altres. I jo, xaval, fa temps que no aixeco cap, i tot per una donota...Una dona... -va rectificar immediatament i va sospirar profundament duent la seva mirada gatuna cap a un infinit interior. "Has sentit parlar d'en Nasser?" - va prosseguir. Li vaig respondre negativament i va semblar molest. "Sabràs on és Egipte al menys?" - aquí, satisfet, li vaig poder respondre tímidament que evidentment ho sabia - perquè havia anat a un bon institut, allí al meu llunyà Hoboken natal-, que Egipte era a Europa.
L'home-gat va prorrompre en un riu d'imprecacions en una llengua (o llengues) incomprensibles per a mi i que, més tard, vaig poder identificar com català, maltès i àrab, idiomes que utilitzava, tot barrejant-los, quan s'enfadava.
"Au, ves, aquests gringos dels nassos!! Bé, és igual" -va dir, treient-se una petaca de l'abric i posant-se un generós raig al seu cafè i, de pas, al meu - . "Aquest Nasser era amic meu, un home molt poderós, d'una alçada històrica impressionant. Ens enteniem molt bé fent fora les pencies colonials d'oreint Mitjà, fins que un dia va arribar-hi una dona meravellosa. Es deia Luftiyah i era periodista. Treballava per un diari de Damasc i venia a viure en directe els extraordinaris esdeveniments que estaven congriant-se al voltant del canal Suez. Va entrar un capvespre a l'oficina que teniem a la Corniche d'Alexandria, molt a prop de l'illa de Faros i va ser com si el sol hagués tornat a alçar-se des del desert. Quan vaig veure els seus ulls negres, grans com ametlles, sota uns cabells fosocos i arrinsolats, amb una pell d'oliva  i un cos fort i vertiginós, felí, ple de vida i energia i elegància gatuna, m'en vaig enamorar tot seguit. Però vaig poder veure per l'expressió bocabadada d'en Nasser, que ell també s'en havia enamorat, i que tindriem problemes."
Arribat aquest punt, en Cat, que havia posat tota l'estona una expressió com empiocada i tremolosa, va canviar bruscament de to i em va interrogar:
"Tu no t'has enamorat mai?"
Jo encara no em veia en cor de parlar obertament amb aquell ésser estrany i vaig contestar amb un silenci enrojolit que podia voler dir qualsevol cosa... Ell em parlava d'una excepcional periodista de no sé quin diantre de lloc europeu i jo no li anava a parlar de la Belle, la meva prostituta preferida del carrer 31 en els meus deies de perdició i de qui, de fet, mai no n'havia estat enamorat. En Cat va seguir:
"Bé, matem-ho, ja veig que no tens ganes de parlar. Però jo sí. - i, després d'un traguet més,  va seguir el seu relat- "Van passar uns mesos meravellosos i angoixants alhora, per què amb en Nasser les coses s'havien anat torçant. Passejàvem vora mar i anàvem a les tavernes gregues. Ella em somreia enriolada, assolellada, i em deixava parlar de la meva vida a l'Àfrica, a Cuba, de la meva relació amb en Nasser... No tenia secrets per a ella. Em tenia boig. I als seus peus. Jo, el Dr Cat, als peus d'algú!! No saps el que això vol dir nano!!" -em va cridar -"Jo, que he tingut els nazis de tots els Balcans de corcoll i he fet recular tota mena d'exèrcits colonials!!".
"I el seu amic?" -vaig gossar preguntar tímidament mentre em preguntava qui devien ser els balcans aquells.
"El pobre Nasser tenia molts compromisos i molt poc temps. La veritat, és que jo ho tenia millor que ell, ja que no havia de sortir arreu rodejat amb guardaespatlles, cosa no gens romàntica.  Això el feia posar encara de més mal humor i la pressió històrica que tenia a sobre ja era enorme. Ell volia unir Síria amb Egipte i un matrimoni amb una siriana hagués estat, a més a més, un acte polític interessant. Cal dir que  tenia un carisma enorme i que poques dones el podien resistir. Així que un dia, aprofitant que jo era a Port Saïd vigilant els submarins anglesos que ens amenaçaven, li va proposar de casar-se."
"I s'hi va casar" -vaig dir.
"I cà" - va fer amb un somrirue enigmàtic- "Ni parlar-ne. Això sí, no li va dir que no fins al cap de dies i dies de marejar-lo i fer-lo giravoltar com una baldufa. Aquella dona jugava amb dos dels homes més poderosos d'orient mitjà com si fossim dos moixonets!!"
Li vaig preguntar com havia acabat la història, tot i que ja en sabia la resposta: "Malament, molt malament. La Luftiyah ens va donar carabasses a un i altre i va entornar-se'n no a Síria, sinò a Moscou: era una agent del KGB.  En Nàsser va agafar una depressió i jo crec que va perdre la guerra dels set dies per això. A més, sempre més li va quedar el dubte si era a més una espia doble a sou dels sionistes, aqeust pensament  li provocava, com a mi mateix,  insomni i uns malsons espantosos. Qui sap si la seva mort prematura va ser deguda a això...? Però és que era tan meravellosa....!!"
"I vostè?" -vaig gosar preguntar, veient un home atribulat i pregonament trist. "Jo...bé, jo vaig enfonsar-me força, cal reconèixer-ho... Jo en Cat, net d'un enemic implacable  d'Stalin, burlat ara per una agent del KGB? I a sobre -va aturar-se en sec, i semblava veritablement emocionat pel que deia- bojament enamorat... Per això vaig deixar-ho tot, la revolució, la guerra, la Mediterrània, i m'en vaig anar a Jamaica per oblidar. Per començar de nou una vida totalment diferent. Com a músic, per exemple. A Kingston vaig conèixer aquell xicot, en Drummond i vam fer el grup Skatalites. El coneixes?".
Evidentment no el coneixia, però no vaig gosar dir-ho i vaig assentir ambiguament amb el cap. Per no confessar la meva ignorància vaig seguir en l'àmbit sentimental: "I va oblidar?"
En Cat em va mirar amb uns ulls profunds i, cal dir-ho, una mica plorosos:
" Amb la música, la maria i el rom creia que podria sortir-me'n, però res de res. Jamaica era un lloc massa tranquil i massa romàntic. No pots estar enamorat i ser feliç en una platja tropical sota els estels brillants quan la dona dels teus somnis no ji és i amés t'ha traït doblement, o triplement. Contínuament em venia al cap el seu record i l'amargor infinita de la traïció i la derrota. D'altra banda, el Carib em feia recordar els bons temps passats a Cuba i em venien  ganes d'agafar les armes i anar-me'n amb en Che a pegar tiros per ahí. I no ho volia.  Necessitava un ambient políticament poc explosiu, on pogués passar desapercebut i començar de nou. En Tito,en Fidel, en Nyerere, els algerians...tots em van oferir càrrecs importants per fer-me quedar. Però vaig declinar-los: un cor trencat no pot fer mai un bon revolucionari. Per això vaig venir a Las Vegas. A guarir-me. Aquí ningú no faria preguntes i el joc sempre se'ns ha donat bé a la meva família. "
"Es jugador?"
"Faig de crupier al Nuggett. Em ve de mena. El meu pare ja ho era, als anys 20, a Barcelona,a bans de dedicar-se a les varietés. Jo guanyo un bon sou, m'entretinc i no he de pensar gaire..."
Aleshores i, de cop, em va mirar amb uns ulls sobtadament sanguinolents:
"No seràs de l'FBI o la CIA ?"
Vaig tremolar de cap a peus. Ell va riure:
"No et preocupis xaval. Si ho ets i no et descobreixo, tampoc arribaràs a saber res de mi que no vulgui que sàpigues. I si ho ets i et descobreixo, et garanteixo una mort ràpida i gairebé indolora"

 Així va ser com vaig conèixer en Dr Cat. Es cert que aquella nit em va pegar un rotllo enorme, parlant-me de tota mena de coses, de països i de gent que ell suposava que jo havia de conèixer. I que semblava que feia anys que no parlava amb ningú. Però em va dur a casa seva, em va donar de menjar, i vaig dormir en un llit de debó després de molt temps de rodolar entre cartrons i cotxes abandonats. El dia següent em va buscar una feina d'aparcacotxes de nit al Nugget. Em vaig establir a casa seva, mentre intentava endreçar la meva vida.

Estranyament, ens vam fer amics. Jo estava fotut, però no vaig trigar a veure que ell, rera el seu posat esquerp i les seves barriles espectaculars, estava immers en una infinita tristor i desesperança. Malgrat la seva bulliciosa vida social, havia estat sol molt de temps, com jo, i em sembla que d'alguna manera aquella conversa al cafè amb mi li havia destapat alguna cosa dintre. D'altra banda, em va semblar que li plaïa haver de prendre cura d'algú. Malgrat el seu aspecte rude, era força sensible.

La seva vida era força salvatge i dissoluta. Del casino ja solia sortir amb un parell de mosses de bon veure, tots ben carregadets d'alcohol o altres substàncies,  per anar anar  a perdre's en la negror protectora de la nit. Les seves ressaques eren cada cop més llargues i pesistents, i tan sols despertar-se utilitzava generosament la seva petaca de  whisky "Mekong". Fumava com un desesperat "toscanos dinamiteros" que li duia un mafiós napolità que es deia Tavani o una cosa així i, per descomptat, uns joints de marihuana gruixuts com un braç, costum que duia de Jamaica. Menjava de tot i caòticament, des dels millors restaurants als pitjors garitos de la ciutat. Anava a altres casinos i jugava al blackjack o al pòker amb un abandonament tal que sovint guanyava i s'ho gastava tot en i amb les ballarines dels locals del carrer Sahara. No tenia amics a Las Vegas, però era un tipus social. A altes hores de la nit te'l podies trobar en un carreró compartint la petaca amb vagabunds borratxos o bé en la suite més cara de la ciutat omplint de xampanya francesa les mamelles refarcides de dues mil.lionàries bessones. Més d'un cop acabava a la masmorra després d'haver participat en alguna gresca de matinada a cops de puny o d'ampolla.

Alguna vegada, quan arribava borratxo i el sol ja feia pessigolles al desert, se m'asseia al llit i em parlava, gairebé sempre de la Luftiyah, dels seus ulls, de la seva dolçor, de la seva traïció. També m'explicava mil i una batalletes que per a mi no tenien ni solta ni volta, i a més, mai no m'havia interessat ni la política ni el cinema bèlic. Però a vegades, en Cat semblava especialment alterat i parlava del seu pare, de com l'havia abandonat amb l'avi i havia estat fent vida bohèmia actuant en espectacles i cabarets de mala mort al Paral.lel de Barcelona i a París. El seu pare també havia fet de crupier i era un borratxo que sols s'havia preocupat per ell mateix , la màxima realització revolucionària  del qual al món havia estat l'haver encomanat malalties venèrees a famílies senceres de respectables burgesos sitgetans, barcelonesos i parisencs. En aquestes ocasions em mirava amb els seus ulls felins plens d'angoixa, sense verbalitzar la pregunta que l'obsedia: "Acabaré com ell?".

Pobre Cat!! Fos l'amor per la peridoista siriana o l'amor propi que ella va humiliar el  que l'havia dut fins a Amèrica, el cert és en la seva fugida estava imitant el seu pare i, quan era prou lúcid, s'en adonava amb dolor. Aquella vida de vici i de buidor alocohòlica començava a ser insuficient per seguir amagant-se els seus veritables sentiments. 

Amb el temps vaig començar a saber moltes coses d'ell i a entendre'l més del que ell creia. No soc una persona estúpida i sempre he tingut una certa habilitat per comrpendre els altres. Una altra cosa és que mai havia estat capaç de comprendre'm a mi mateix, i així m'havia anat fisn que vaig trobar Crist. Vaig començar a freqüentar la biblioteca municipal i a llegir publicacions intel.lectuals, com el Readers Digest o la revista Time. En poc temps vaig saber on eren Egipte, Algèria, Malta o Barcelona, qui eren Nasser, Tito o el Che, tota aquella gent de qui em parlava. Horroritzat, m'adonava que me les havia amb algú que s'havia relacionat amb tots els "dolents" i els enemics dels Estats Units i de Déu.

Quan m'estava plantejant el deure patriòtic de denunciar-lo a l'FBI, la meva vida va prendre un rumb inesperat. En la meva avidesa lectora, vaig trobar-me un "Atalaia" oblidat al WC de casa, suposadament d'un dia que s'havia acabat el paper. Afectat d'una profunda gastroentereitis provocada per una hamburguesa feta amb carn -probablement mutant- del desert de Nou Mèxic, me'l vaig llegir de dalt a baix, tot i que tenia algunes pàgines arrencades. En el meu estat -no les cagarrines o una possible contaminació atòmica, si no el meu procés de reordenació interior-, aquella lectura em va impressionar profundament i no vaig trigar en anar a una sessió del Saló del Regne de Rancho Drive. De fet, sempre havia estat una persona molt cristiana, i vaig sortir-ne convençut que el Senyor havia posat al meu camí aquella revista!! Immediatament vaig adonar-me'n que si havia trobat la veritat havia estat gràcies al Dr Cat i que ben segur que el Senyor mateix me l'havia enviat aquella nit al Golden Nugget. Estava en deute amb ell i em vaig comprometre a ajudar-lo a trobar també la salvació, a reconciliar-se amb el seu passat, amb el seu pare i a superar definitivament tot aquell desfici del  comunisme, la guerrilla, l'escàndol i el vici.

Malgrat la seva aparent fredor, jo havia esdevingut el seu confident, la primera persona amb qui des de feia molt de temps, es confessava. Era evident que en la seva necessitat d'explicar-me coses hi havia l'indici que alguna cosa d'important estava canviant en ell.  I d'altra banda, el fet mateix d'explicar-les, en fer obrir de nou unes ferides llarg temps amagades, estava accentuant i accelerant encara més els canvis. Però hi havia el perill que aquests canvis el tornessin a dur cap a la vida atea i roja que duia abans. Calia actuar de pressa i amb dil.ligència. 

Nogensmenys, salvar  en Cat no era una tasca fàcil. La seva vida no era gens edificant  i els meus sermons no sols no li feien cap efecte, sinò que els molestaven ostensiblement:
"Deixa'm en pau, coi!! " -solia dir-me. "Maleit el dia que et vaig recollir!! Si arribo a saber que t'enganxen per una secta et deixo on eres!!"

Però jo ja estava investit amb amb la paciència infinita amb la que l'Esperit Sant ha investit els seus agents a la terra i seguia i seguia. Li escrivia missatges bíblics al mirall del lavabo. Li embolicava l'entrepà amb fulls de diaris religiosos. Li presentava  predicadores formoses. Li canviava el mekong per benedictine. Res de res - apart que les germanes de la meva congregació Jennifer Perkins, Susan Wright i Mary Winters van haver de ser expulsades de la comunitat per ser trobades amb en Cat cometent  tota mena d'actes diabòlics a la piscina de bateigs del Saló del regne- . Per desgràcia erem al 1966 i la revolució era a l'aire arreu, i afectava fins i tot les elegides del senyor. Cada dia que passava, Cat odiava més la seva vida a Las Vegas i enyorava l'acció, la conspiració, la guerrilla. Ja no parlava de la Luftiyah ni del seu pare. Parlava de projectes, parlava del Vietnam, parlava de Cochise i Gerònimo. S'estava curant. Em calia actuar de pressa.

A més, ell no en tenia gens de paciència, finita o infinita.  Prova d'això va ser quan, després d'un sermó especialment brillant - amb tot de cites bíbliques gairebé correctes-  arrel del cas de les tres predicadores deshonrades, em va dir que per tal de no sentir-me més, se n'anava a Berkely a matricular-se d'antropologia indígena, que n'estava fins al capdamunt de Las Vegas, de mi i de la resta de predicadors del planeta, de donotes borratxes, ex-famosos drogadictes, cantants camp i gent desesperada. A més, li havien dit que les mosses de la California d'amunt prometien.

Però jo sabia que Berkeley era el centre de la revolució a l'Oest. Vaig intentar impedir-li-ho per tots els mitjans. Si La Vegas ja era la perdició, San Francisco era molt pitjor: era Babilònia. No va haver-hi res a fer. Li vaig muntar una escena, li vaig tirar la maleta per la finestra, li vaig amagar els mitjons, em vaig encadenar a la porta de casa, vaig amenaçar-lo amb el suïcidi. Però ell em va dir que si em suicidava em farien fora de la secta i encara hi sortiria guanyant, i, tan panxo, s'en va anar. Sense maleta, sense mitjons, i havent arrencat el marc de la porta.  I jo el vaig seguir -després de passar pel ferreter arrossegant porta i cadena-, acompanyat de l'Alijah Bollington, la meva parella de predicació.

A San Francisco en Cat va deixar de ser el personatge gris i autodestructiu que jo havia conegut. La seva tristor permanent es va anat transformant  en entusiasme i alegria. Es va apassionar amb les cultures indies i va estudiar especialment les seves societats precolonials i la manera com havien fet front als colonitzadors, especialment la resistència dels navajos contra els espanyols. Això el va fer radicalitzar encara més el discurs anticolonial que havia après de  Fanon.

Realment va conèixer moltes mosses -molt diferents a les dels casinos-, que ràpidament es sentien atretes pel seu enorme carisma. També -per motius antropològics-  va experimentar amb el peiote i va iniciar una època psicodèlica que -segons ell- el va dur cap a si mateix i el va ajudar a retrobar-se de nou: va passar alguns mesos entre els navajos, va fer ioga kundalini, psicoanalisi reichiana, va prendre LSD... A principis del 67, la transformació ja era completa, fins al punt que va tornar a fer-se anomenar Dr Cat, un nom que havia abandonat en deixar Egipte. En Dr Cat ressucitat, ràpidament va esdevenir un  líder "freak"  contracultural i es va fer popular en una ciutat en plena ebullició alternativa. Va relacionar-se amb Leary, Ginsgberg, Zappa, el gat de'n Fat Freddy, els Black Panthers (es diu que després d'una nit d'amor l'Angela Davis va arribar a proposar als seus camarades canviar el nom per "Black Cats"), Marcuse, Chomsky, destacats reichistes (puc confirmar que en Cat tenia un acumulador d'orgon), Zawinul, ... El moviment de la guerra contra el Vietnam estava en marxa, la revolució sexual i les drogues ho omplien tot, així com les músiques infernals i degenerades de Morrison, Hendrix, Zappa, els Stones, el free jazz, Miles Davis... Les comunes floreixien arreu i els joves deixaven les famílies a milers.

He de confessar que jo mateix vaig tenir greus problemes per mantenir la meva integritat moral en aquell indret de contínua temptació. Malgrat els meus continuats intents per parlar amb ell, en Cat no volia saber res de mi fins que no deixés la secta i aquell mamarratxo que m'acompanyava arreu -volia dir l'Alijah-. Em tancava la porta als nassos, em tirava escales avall, em bufava una bocanada de marihuana pura que em tombava de cop. Un dia, seguint-lo a distància prudencial, com feia sovint per tal de poder-lo sorprendre en relatar-li els seus pecats -una tècnica molt poc ètica, però que Déu aprovaria per tal de dur al seu sí una ovella esgarriada- , em vaig trobar sense voler-ho -Déu em perdoni- embolicat en una orgia a l'aire lliure a Ashbury park. Tot de hippies despullades i de generoses proporcions se'm van tirar a sobre de sobte, donant per suposat que no m'importaria participar en els seus ritus pagans. Vaig acceptar el martiri amb resignació. Dissortadament, En dr. Cat, que estava amb tres boniques hippies, va veure'm i es va posar a riure: "Mira-te-la la mosqueta morta, el telepredicador de pega. Tant predicar la castedat i ara apa, visca l'amor lliure!! Res me'n alegro molt  que per fi hagis vist la llum, em pensava que ja estaves perdut!! Passa't per casa aquesta nit i farem uns joints per celebrar-ho, que acabo de rebre mercaderia de Jamaica. Ah, i du el teu amiguet!!"

Allò va ser massa per mi. Aquelles boniques noies convertides en filles de Satanàs mirant d'apartar-me del camí de Deu, tota aquella fornicació a l'aire lliure, en Cat incitant-me a la disbauxaa... Me'n vaig tornar a Las Vegas. Dissortadament, l'Alijah va preferir quedar-se, precipitant el seu tràgic final. A Las Vegas, vaig decidir finalment fer el que un home de bé hagués fet feia molt de temps: denunciar en Dr Cat al FBI.

Tanmateix, els camins del Senyor són inescrutables i en Dr Cat es va escapar de la manera més inesperada. Resulta que a Las Vegas era habitual d'un club de ball anomentat "Kitty's Corner" -el racó de les gatetes-. Justament allí va ser on va conèixer el dibuixant de còmics Red Weeler, qui anys més tard va recrear l'ambient del club al famós culebró gràfic "Omaha", fent els seus principals protagonistes feliformes, en un clar homenatge a en Cat. Es conegut el fet que Robert Crumb era un admirador d'en Dr Cat i que pensava en ell quan va començar a dibuixar el seu universal Fritz the Cat. Una de les ballarines preferides d'en Cat al Kittys Corner era una noia de Nong Khai que es deia Mae-Noi i que feia una sopa kaeng khae impressionant. Sembla que va ser ella qui va introduir en Cat al consum del whisky de Mekong. Un dia va desaparéixer sense deixar rastre i en Cat es va quedar tan trist que va acabar-se totes les provisions de mekong d'un mes. En Cat estava tornant a tenir sentiments, però encara duia una gruixuda cuirassa posada que el defensava de si mateix.

Doncs bé, un dia, al final de l'estiu del 67, en un festival alternatiu i vegetarià de cultura indoxina en una comuna de Sausalito, en Cat va retrobar-la, tot fent un taller de dansa thai. Però aleshores ell ja no era en Cat de Las Vegas:  tornava a ser en Dr Cat i la cuirassa pràcticament havia desaparegut. I se'n va enamorar. L'endemà, ella va deixar la ciutat per anar a actuar a Londres, i en Cat ho va deixar tot -els Black Panthers, els Mothers of Invention, el LSD, les noies de Haight St, Berkeley, el moviment contra la guerra...- i la va seguir. Cal dir que just a temps: en el mateix moment que el seu avió aterrava a Heathrow, l'FBI escorcollava el que havia estat la seva casa a San Francisco i s'enduia detinguts els 39 inquilins de l'edifici -en la seva majoria matrimonis de la tercera edat, encantats per la millora de la seva salut que havia suposat l'atmosfera diguem que..."jamaicana" que hi respiraven -, acusats de donar refugi a un terrorista internacional i fumar marihuana. El joveníssim ajudant de fiscal en pràctiques a l'FBI, B.FdP.Garzon, que després faria carrera com a jutge a Espanya, va dirigir l'operació i personalment va interrogar cadascun dels vellets. Va alliberar sense càrrecs els supervivents sols dotze anys després. Pel que fa a la marihuana requisada, se la va fumar sencera i va agafar un globus tal que mai no se'n va recuperar del tot.   

Ara bé, afortunat en joc policial, desafortunat en amors. Després d'un breu idili londinenc, la ballarina va preferir un mil.lionari australià que li va prometere l'oro i el moro a  Bangkok. En Dr Cat la hi va seguir. No li va ser difícil va trobar feina al casino. Però ella, aviciada i borratxa de luxes asiàtics de tota mena, no en va voler saber res mai més. Quan uns guàrdies privats van intentar fer-lo fora de davant de la porta de la luxosa mansió de l'australià, En dr Cat els va llençar al riu amb tan mala fortuna -per als matons- que van caure  en una lanxa en marxa ocupada per l'agregat militar USA a Tailàndia, qui va quedar greument tocat al cap per sempre més. La CIA en ple va posar-se a rastrejar el país cercant en Cat, que es va haver de refugiar al barri xinès de Bangkok, on treballava en un restaurant de sopes d'aletes de tauró.  Sembla que va ser allí on abans que la CIA el va trobar el Vietcong. La resta és història.

Sovint he pregat per ell. Potser no era una mala persona, però el vici, l'anarquia i el comunisme el van dur a tenir una personalitat débil i fàcilment dominable per les dones i els seus fantasmes d'infància, com el seu pare i les fantasies surrealistes i polítiques. El seu periple per la droga, l'alcohol, el joc i el vici ens ensenyen on du allunyar-se del Senyor i adoptar els funestos ideals marxistes.