Banner de la campanya de la LA sobre el nom de la llengua, 2003.

    En Joan Fuster, el nostre més gran intel·lectual del segle passat, deia que com nació hem tingut tanta desgràcia que ni tan sols tenim nom. Ell i els seus amics es van empescar el de «Països Catalans», un terme que ja s'havia utilitzat durant la reinaxença, per sortir del pas. De fet ell aspirava a un ús futur i definitiu del nom «Catalunya». 

En principi «Països Catalans» no està malament: és un nom que reflecteix diversitat i alhora un tronc comú. Tanmateix, i sentim dir-ho, no resisteix una anàlisi anticolonialista una mica profunda que tingui en compte els descobriments catians, especialment la malaltia zòmbica.

El terme «Països Catalans», per potent i poètic que sigui, per carinyo que li tinguem una part (petita, reconeguem-ho) dels indígenes catalans, en el fons ha ajudat l'imperiet de Ponent a dividir-nos agitant la bandera de «l'imperialisme català» i la «Catalunya Gran».

Però com diu En dr. Cat: « per molt que el nom faci la cosa, no és la cosa en sí».  Dit sense embuts: és més important tenir un país que un nom, i si el nom és un problema, doncs apa, fora, sense manies. D'aquíe la proposta de la Lliga Anticolonial d'anomenar la nostra nació Països Polacs o bé Polàquia.

Certament  és una broma. Ara bé, és una broma amb tot el sentit que ens cal. A Polàquia tothom té el seu propi nom no problemàtic: Polàquia Central, Polàquia Meridional, Polàquia Insular, Polàquia Septentronial i fins i tot hi ha un nom reservat per a la Micropolàquia Muntanyenca. Polàquia representa un país on els noms no són l'important i on es mira més endavant que cap enrera.
A Polàquia totom parla polac (que no polonés). El polac té molts dialectes: el polac occidental i el polac oriental; el polac obert i el polac tancat; el polac del Nord i el polac del Sud; el polac «light» i el polac «hardcore»; el polac apitxat i el polac xava. Tots ells però, són polac

     Ja sabem que a molta gent no li fan cap mena de gràcia aquests jocs de paraules amb coses tan sagrades com la pàtria o la llengua. Però el cert és que al 95% dels valencians no els agrada sentir-se anomenats catalans ni com a súbdits Països Catalans ni com a parlants del català. Encara que el parlin.
Que això és un efecte de l'acció de l'imperiet de Ponent no n'hi ha cap dubte, però saber-ho no canvia la realitat. Ja sabem tots que els austríacs no diuen que parlen austríac ni els novazelandesos que parlen novazelandés. Però en aquest tema la raó no hi té gaire a veure, tot i que sembla que molts s'entesten a no entendre-ho.

En dr. Cat ho explica perfectament a quelsevol amb el cap una mica obert: el País Valencià es troba, per raons històriques i psicològiques concretes, sota els efectes d'una infecció zòmbica colonial massiva molt més virulenta que la del Principat. Per molta raó històrica que hom tingui, no es pot actualment imposar els termes «Països Catalans» o «català» a allò valencià. No fins que el País Valencià no es guareixi de la pandèmia zòmbica. Recordem que l’única oportunitat que el català no no desaparega al País Valèncià es que se’n diga, precisament, «valencià».

Repetim: què volem? Un nom o un país? L'única manera d'aconseguir un país és trencant l'autoodi i desvetllant les estratègies assimiladores del colonitzador, desmantelant el seu espoli econòmic i general i recuperant el prestigi propi a costa del seu. És a dir, guarint-nos del zombisme colonial. Recuperant el poder, el CAT POWER. Mentrestant, per què no Polàquia/Països Polacs?