El zombisme colonial és una malaltia, una intoxicació política. El colonitzador ha robat al colonitzat l'esperit del seu poble, la seva veritable personalitat, i l'ha substituït per una versió pudent i estereotipada del seu propi.

El zombi colonitzat adopta de manera automàtica, a la vida diària, els trets del colonitzador, abandonant els propis. Per exemple, en el nostre cas, subordina el català al castellà; escolta el Bustamante enlloc de la Núria Feliu; per a ell/a els «huevos con chorizo» són la màxima expressió de la cuina mundial; porta el «toru» d’Osborne al cotxe; anima la selecció espanyola; a l’estranger s’identifica com «spanish»; troba normal que les botigues per a turistes de la costa gironina estiguin plenes de figuretes flamenques i barrets mexicans; no s’estranya de ser els únics «spanish» que paguen peatges i el doble d'impostos; creu que el seu país no és cap país sinó una regió/nacionalitat d’Espanya...

El resultat és un home/dona que pel que fa a la seva identitat  col·lectiva va donant patèticament tumbus per la vida, amb l'ànima posseïda i segrestrada per una potència malèfica i forània que el dirigeix des d'un altre país amb un sol objectiu: l'assimilació total, convertir el poble intoxicat en una nova regió del seu. Els virus zòmbics es van expansionant i van possibilitant que la potència malèfica sigui cada cop més gran i poderosa a costa del poble infectat.